Hi havia un «camí de Barcelona» que començava a la riba de l'Onyar i seguia Rutlla amunt; una bifurcació era el camí del Pla, cap a Santa Eugènia de Ter. A la cruïlla hi havia una creu de terme que l'any 1852 es va traslladar perquè els dos camins varen ser modificats. Avui aquella creu de terme, molt admirada obra d'art, és la que presideix el cementiri de Girona. El vell camí de Barcelona va convertir-se, amb el temps, en la carretera que oficialment es va dir « De Madrid a Francia por La Jonquera». És la que els gironins d'una certa edat tenim com a familiar amb un recordatori blanc i vermell: N-II. Km. 723. El territori original que travessava aquella nova i rectilínia carretera de Barcelona era enorme, obria una oferta d'espais lliures i planers que convidava a edificar. Una mostra, ara mateix, escrita sense cap ordre: tallers ferroviaris MZA; farinera Ensesa; diverses benzineres; asil Germanetes dels Pobres; grans magatzems; quarters de l'exèrcit; hospital militar; residència d'oficials; urbanització de la plaça del Carril; parcel·lacions i urbanitzacions de corrents i de pressa; grans naus industrials i comercials.
La carretera de Barcelona és l'entrada sud a Girona i actualment presenta un cert desordre en el seu conjunt. Quan a la dècada dels noranta va deixar de ser oficialment la «carretera de Madrid a Francia», les plaques indicadores varen dir que això era «carrer de Barcelona». Tot un altre concepte: una carretera significa un traçat tècnic (imposat), una cara tibada, porta trànsit, neguit, contaminació, presses i apressaments, pas obligat. Un carrer, en canvi, és un espai més urbà, fet aquí, humanitzat, flanquejat per edificis i places amb possibilitat de recés, comerç amable, tot amb més sentit de convivència.
L'evolució -passar de «carretera» a «carrer»- cal ser aprofitada com un ascens de categoria, una ocasió de progrés i civilitat. Una ocasió com aquesta i un rellançament així no han sigut aprofitats per les successives i diverses administracions (sempre més d'una) que hi tenen potestat. Actualment el carrer de Barcelona ensenya una imatge molt mediocre per ser entrada principal d'una ciutat de gran consideració. A la seva llargària hi ha una degradació visible: a centenars de metres de carrer no hi ha semàfors per a vianants; trams de voreres són de terra, fangueig i desnivells; es manté una casa ruinosa i tapiada que era habitatge del cap de tallers MZA (clausurats fa més de trenta anys); una incògnita no explicada s'amaga en l'amiant de sota l'asfaltat; voreres no accessibles: un cotxet de criatura no pot passar per la vorera de l'escola Cassià Costal; l'arbrat del carrer és anàrquic i pobre, per espontani; el desordre urbanístic deixa conviure edificis de set plantes amb nombroses casetes d'una sola; una filera de naus industrials i comercials tancades ha caigut en l'abandó; la plaça d'Espanya està esperant projecte i obres, vuit anys més tard del començament de les obres de l'AVE, posant en evidència una no entesa entre Adif i Ajuntament de Girona. I se senten tambors llunyans sobre carrils de circulació: bicis, patinets i derivats demanen una catifa vermella al carrer de Barcelona.
El carrer de Barcelona clama una dignificació en profunditat. Molt difícil, és clar. No hauria de passar per la gara-gara i xerinola dels pressupostos participatius. Probablement sigui feina d'una legislatura sencera. Aquesta primavera 2019 tindrem eleccions. Cal agafar aire.
