A Turquia acaben d'adonar-se que tenen un espai ben singular. Es tracta d'un poble anomenat Burj Al Babas, a mig camí entre Istanbul i Ankara, on una promotora ha construït prop de 700 cases, totes elles en forma de castell de la Blancaneus de Disney, però que a conseqüència de la crisi ha quedat aturat i avui es poden veure tots aquests minicastells totalment deshabitats i sense indicis que en breu puguin cobrar vida.

Al marge del mal gust que poguessin tenir els potencials compradors d'aquestes barbaritats, al darrere hi ha uns promotors que no han tingut limitacions a l'hora de fer una bestiesa d'aquesta envergadura. No em vull imaginar que algun boig local tingués la idea de fer rèpliques en miniatura del palau de Versalles o de la Casa Blanca en qualsevol racó verge de la Costa Brava.

Està clar que l'urbanisme ha de tenir límits i aquests no poden quedar reduïts a nuclis antics o entorns històrics. La imatge fantasmagòrica del Disney turc hauria de servir d'exemple per a futures generacions a l'hora de permetre, sovint sense més criteris que el volum edificable, certs models o dissenys.

La defensa del paisatge no ha de ser l'única barrera als promotors llampats. El seny hauria de ser imperatiu en això de fer créixer territoris i, sobretot, a l'hora d'acceptar projectes singulars que es poden convertir en nyaps per a tota una vida. El que hi ha a Turquia podríem dir que és l'exageració del tema, però estarem d'acord que al llarg de la nostra història recent no hem estat tan lluny de les casetes de la Blancaneus.

Sense anar més lluny a la costa mediterrània francesa, ben a prop de casa nostra, tenen un lloc que es diu la Grande Motte i que hauria de ser visita obligada per tots els gestors urbanístics del país i per tots els promotors, perquè segur que ningú surt indiferent, després de veure les bestieses que es poden fer amb una mica de formigó i de mal gust. Sort que el promotor turc no era català.