ixò nostre, deia Pedro Sánchez, era un problema polític que s'havia de resoldre amb el diàleg. Però, la setmana passada, de cop i volta, l'home se'ns va quedar afònic. La seva laringe va fer figa, irritada pels improperis de les dretes ultres i dels sants barons socialistes. I les negociacions, com per art de màgia, ai!, se'n van anar a Can Pistraus.

Si Sánchez es pensava que els indepes, per arrodonir-ho, li regalarien el suport als pressupostos, home... Que ja s'han acabat els dies joiosos del peix al cove! Això sí, en campanya per les generals, sempre podrà presumir d'haver-se plantat davant les seves pretensions relatores i autodeterministes.

Ara, tot i que això sigui veritat, a les dretes desbocades els importarà un rave i l'empaperaran de mentides, insults i crits. Unes cortines de fum que, de moment, funcionen, perquè sembla que a ningú li preocupi gaire que l'UCO digui que Zaplana era al davant d'una xarxa corrupta. O que Villarejo pugui tenir a veure amb l'incendi del Windsor. O que l' Espe hagi guanyat dues eleccions fent trampes econòmiques. O que el Govern Rajoy encarregui robar els documents de Bárcenas... Sí, ara i aquí, és molt pitjor ser un tipus dialogant (i felón i traïdor).

A la Blanquerna, Quim Torra es mostrava sorprès per com el PSOE havia abandonat el diàleg. El President també tenia raó quan es lamentava que Sánchez no hagués concretat (mai) cap proposta per Catalunya. Però així es deurà acomiadar de La Moncloa: equipat amb la promesa vaporosa d'una pluja de milions pressupostària, i deixant-nos el pati una mica pitjor que quan va ser investit. Quin tip!