15 de febrer de 2019
15.02.2019
Diari de Girona

La batalla no està perduda

15.02.2019 | 01:20
La batalla no està perduda

Que el relator era urgent es va veure en la incapacitat del PSOE d'organitzar un relat en el qual es comprengués la necessitat del relator. Això és més que un joc de paraules. És una paradoxa que mereixeria un lloc d'honor en la història de la lògica política, al costat de la qual Russell va plantejar a Frege, a principis del segle XX, sobre el conjunt dels conjunts que no formen part de si mateixos. Si a hores d'ara de l'article el lector no entén res, no ha de preocupar-se. Aquest és l'estat general de tots els espanyols sobre aquest assumpte. No cal que entrem en molts detalls, ni que el lector consulti a la Viquipèdia aquest xivarri dels conjunts. Només cal saber que estem en un galimaties.

En realitat aquesta paradoxa n'inclou moltes més. Als països seriosos el relator no sol fer falta. Els polítics estan acostumats que fins els esternuts formin part de l'acta i de l'enregistrament. Als països poc seriosos és difícil que s'accepti aquesta figura, perquè aquestes pràctiques notarials constitueixen límits a les murrieries, l'esport preferit de molts polítics hispans. Així que allà on és possible, el relator no cal; i on és necessari, el primitivisme dels actors és d'un grau que ni tan sols entendran de què es tracta ni voldran saber-ho. I com és natural, aquests sarraïns han aprofitat l'ocasió per imposar una vegada més les seves murrieries. Doncs l'escàndol que han muntat els nacionalistes espanyols sobre aquest assumpte és una manifestació més d'hipocresia política. Que algú porti una acta de les converses hauria de ser per a tothom una prova de voluntat de transparència. Per a ells, però, és la major traïció a la nació espanyola. La idea que tinguin d'ella la podem conjecturar a partir d'aquesta actitud. La seva nació són les seves vísceres.

És clar que el relator va ser un regat respecte de l'exigència del Govern de la Generalitat de la presència d'un mediador internacional. Però va testimoniar bona cintura negociadora del Govern de Madrid oferir una figura menys compromesa, la d'un relator nacional de prestigi per a les dues parts (un dels tres justos de Gomorra), que tingués com a finalitat desmentir les exposicions esbiaixades d'un o altre actor. I la veritat, no crec que això fos una cessió del Govern central. Donat el grau de vel·leïtat de Torra, hauria hagut de ser una exigència de Sánchez. Un cop més, Torra va aconseguir els seus objectius gràcies a Casado. Però que es posi el crit al cel davant d'aquesta figura al país en què les administracions sortints destrueixen tota la documentació que poden, i en el qual els arxius oficials estan abandonats, sembla el que és: una sobreactuació pròpia d'energúmens descarats. Valorar-lo com una concessió a l'independentisme és senzillament símptoma d'una altra cosa.

En efecte, revela el que hi ha darrere de la pràctica Rajoy i la doctrina Aznar, és a dir, de parlar amb els independentistes catalans amb llum i taquígrafs és ja una concessió inacceptable: reconèixer que existeixen. Que aquest fet sigui rebut amb paraules sobrecarregades de patètic nerviosisme, que duguin a pronunciar paraules que impliquen o bé menyspreu moral complet (traïció, vilesa), o bé delictes gravíssims (alta traïció), testimonia la manca de dispositius civilitzats per part dels que així s'expressen. No crec que això sigui part de l'ensenyament que de Bannon reben les hosts de FAES. Això és pura escabrositat espanyola que no té res a envejar ni d'aprendre de l'Alt-Right nord-americana.

Però hi ha motius d'esperança. El que ha passat els últims dies no és sinó una bestreta del que haurà de passar en els propers anys. Haurem d'acostumar-nos a coses semblants. No excloc que la finalitat de tot això sigui cansar-nos a un i altre costat de l'Ebre i que a poc a poc una solució s'imposi per avorriment. Aquesta possibilitat, que és desitjable quan manquen millors mitjans civilitzats, frustra els cervells enfervorits per Aznar, que han ensumat que aquesta és l'ocasió per aixafar al nacionalisme català i fer mutar la Constitució. Llavors ells no volien reconèixer les nacionalitats hispanes, i ara somien amb un estat regional com a pas cap a un complet centralisme. Per això, l'últim que volen és que es rebaixi la tensió. D'aquí que qualsevol pas en aquesta direcció (una sentència justa en el judici que ara s'obre, per exemple) es presenti com un conflicte insuperable.

No obstant això, comencen a presentar-se senyals que la gent ja no s'excita tant, per molt que ells intentin electritzar l'ambient. La qüestió és si els votants seran capaços d'empassar-se el batibull polític que han cuinat. Serà difícil. Que el diumenge haguessin d'esquitxar centenars de banderes europees enmig de les espanyoles, testimonia que la dreta espanyola no pot prescindir d'Europa, encara que estigui atrinxerada en posicions mentals completament alienes a l'esperit europeu. És el mateix que la seva defensa de la Constitució. Només un cec es pot empassar l'engrut que VOX sigui un partit constitucional. Els «vives» al rei ja són de dubtós esperit constitucional, i la presència de conspicus monàrquics com la senyora Carmen Iglesias fa un dubtós favor a la monarquia. Algú podria preguntar-se si tot el suport que té el monarca es redueix a aquests cinquanta mil espanyols reunits a Colón.

En tot cas, el més rellevant és que l'estratègia de la tensió ha mostrat els seus límits. La manifestació de diumenge va portar a la plaça de Colón no molts més dels que VOX va portar a Vistalegre el dia de la seva posada de llarg. Que Ciutadans s'hagi prestat a aquest espectacle testimonia, un cop més, que ha caigut en el parany del PP, que l'arrossega a una sèrie d'actes que al final no enforteixen sinó els extremistes que Casado teledirigeix. Que Inés Arrimadas tingués previst viatjar en un avió que, ves per on, es va retardar el temps just per no arribar a temps a Colón, és un senyal inequívoc que encara hi ha algú amb cap a Ciutadans. Veurem malgrat tot com passa factura a Catalunya aquest veïnatge de Rivera amb Vox.

Per descomptat, sabent com va acabar a França, no és d'estranyar que Valls cometés l'error de presentar-se a Madrid diumenge; i això sabent, com sabia, que Societat Civil Catalana no secundava la manifestació madrilenya, enviant un senyal clar a la dreta espanyola que no es posaran darrere d'operacions orquestrades en què es demana directament el tancament de l'autonomia catalana. Valls tindrà més difícil al maig multiplicar els tres-cents espartans que van passejar la bicolor per la plaça de Catalunya el diumenge.

En suma, més que llençar-se dels balcons a les places, el que va passar diumenge va ser més aviat que els líders de les tres dretes es van llençar a la piscina, excepte Abascal, naturalment, que va aportar les forces vives dirigides per aquest nedador de fons que és Ortega Smith. No els van acompanyar molts espanyols més, sens dubte perquè al febrer les aigües solen anar fredes. Així que aquesta manifestació causarà estupor en els talents refinats del PP, que n'hi ha, i reforçaran les teories iròniques sobre Casado. Com més s'assembli a VOX, més igualarà els vots d'Abascal. Els uns i els altres estan obrint l'espai perquè es trobin a faltar polítics seriosos i civilitzats, i aquesta és una bona notícia per al maig. Així que, amics progressistes, un esforç més. Aquests insensats no han guanyat la partida. Presentin opcions polítiques veritablement serioses, madures, raonables i de progrés, i presentin una batalla que ni de bon tros està perduda.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook