15 de febrer de 2019
15.02.2019
Diari de Girona

Dues carabasses al marquès

15.02.2019 | 01:20
Dues carabasses al marquès

La sort del pròfug Puigdemont és que estem tan entretinguts amb el judici que ningú no li fa cas. És clar que per a un megalòman com ell això deu ser difícil de suportar, però mentre gent que no té ni punyetera idea de dret discuteix a les xarxes sobre el judici o assegura que en Junqueras o en Forn han parlat molt bé (com si estiguéssim en un torneig escolar de debats i no en una vista on parlar bé et pot enviar 20 anys a la presó si no ho acompanyes d'alguna cosa més), es passen per alt els periòdics ridículs de qui va ser fugaç i fugat president. Aquí estic jo per posar-hi remei.

El marquès de Waterloo va començar la setmana ofès amb la valenciana Mònica Oltra, que havia declarat cosa tan òbvia com que mentre en Junqueras és a la presó l'expresident viu a cos de rei a Bèlgica, fotent-se tiberis i penjant les fotos a Twitter. El marquès, suposo que tant de temps allunyat de la senyora es fa difícil de suportar, un és un home i té necessitats, va convidar la valenciana a passar una setmana amb ell al seu feu perquè l'acompanyés en els dies de vi i roses, però la Mònica li va donar carabasses excusant-se en el fet que ella ha de treballar pels ciutadans i no té temps d'aventures vodevilesques a Bèlgica. No hem de culpar en Puigdemont, és natural que ell cregui que qualsevol persona pot abandonar sense problemes la feina una setmana i passar amb ell una temporadeta, al cap i a la fi ell ho està fent des de fa més d'un any i ningú no l'ha trobat a faltar. De tota manera, per feina, la que se li giraria a l'inquilí de la Casa de la República si hagués d'acollir una setmana tots els catalans (i valencians) que estan convençuts que viu com un paixà a costa d'altres, mentre els seus examics són a presó. Segurament aquests, si estiguessin en llibertat, serien els primers d'apuntar-s'hi.

Ja que l'intent d'endur-se Mònica Oltra al piset de solter va fracassar i la vida ociosa acaba essent avorrida, dies després el marquès va anar a Alemanya en cerca de diversió i va aparèixer per sorpresa atorgant un premi als autors del documental Dos Cataluñas. Pobrets, una vegada es van recuperar de l'ensurt, i no devia ser fàcil, els va faltar temps per tornar el premi. Que en Puigdemont lliuri un premi a un reportatge sobre la fractura social que hi ha a Catalunya ve a ser com si algú fa un documental sobre l'Holocaust i li dona el premi el doctor Mengele en persona, i encara tot seguit es permet dirigir unes paraules al públic. Per arrencar a córrer.

Dos desenganys en només pocs dies han d'acabar afectant l'autoestima de qualsevol, encara que aquest qualsevol visqui des de fa mesos fora de la realitat. No seria estrany que per tornar a ser el més popular del curs en els pròxims dies decidís crear un altre partit polític. O redecorar el xalet perquè TV3 obri els noticiaris amb l'exclusiva.

Que els ciutadans estiguin pendents del judici comporta dos aspectes positius. El primer, que ja comencem a tenir borrosa la imatge del marquès de Waterloo, en poc anys discutirem si va existir de veritat, com el Yeti. La segona, que potser Presidentorra aprèn alguna cosa de Dret i no dirà burrades com que la voluntat del poble està per sobre de la llei.

-Presidentorra? No, home, era en Mussolini qui deia això.

Sí, aquest també.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook