La dreta espanyola havia fracassat estrepitosament diumenge passat a Madrid. No havia mobilitzat ni els propis militants (els participants van ser menys que els militants dels partits convocants) quan es tractava de la gran manifestació contra el govern de Pedro Sánchez. Les paraules gruixudes (absolutament passades de rosca) de la dreta abans i en la declaració de la manifestació no van atreure l'interès dels espanyols. Però aquest dimecres uns independentistes irresponsables els han fet un regal que els ha retornat la vida. La votació conjunta d'independentistes i la dreta PP-Ciutadans a les esmenes a la totalitat dels pressupostos marca una fita en la història.
El representant del PNB, Aitor Esteban, va dir referint-se al vot de la dreta, «escoltant la dreta 'Casado-Riverista' és igual si aquests comptes són bons o dolents, si estan ben formulats o no, si poden millorar el benestar dels ciutadans, després de molts anys d'estretors». I al final va dir que no veia els avantatges que suposava votar en contra per Catalunya i que ell votaria a favor «perquè la seva su votació pot suposar un símbol, una disjuntiva entre els que entenem que el diàleg és la millor manera d'arreglar conflictes i els que entenen que tot es pot fer a cop d'imposció». Pensen els independentistes que la dreta del «tot s'hi val» té alguna solució per a Catalunya? El govern Sánchez ha intentat un diàleg, única forma de trobar una possible solució, la dreta liderada per Casado i Rivera (o potser per Abascal?) no té cap solució que no sigui el 155 permanent (la no-solució) i això els independentistes ho haurien de saber.
La no aprovació dels pressupostos suposa deixar els anomenats temes socials sense millorar, romandran com en temps del PP (violència de gènere, pobresa infantil, menors no acompanyats, atur, dependència, copagament farmacèutic, beques, taxes universitàries, ocupació juvenil, habitatges de lloguer per a joves, etc.). Per sort les millores en jubilacions, sous dels funcionaris i sou mínim interprofessional van ser aprovades per decret. La recerca (I+D+i) i les infraestructures perdran els importants augments previstos i el dèfícit es dispararà pel fet de tenir menys ingressos perquè les taxes conegudes com Google i Tobin i altres reformes fiscals no s'aplicaran. I Catalunya perdrà uns 4.000 milions.
Entenc que un irresponsable Torra (sols interessat en el dret a l'autodeterminació) hagi empès a votar en contra. Torra no està interessat en la gestió, quina importància té un pressupost per a qui no governa? Què li importa si a Catalunya hi ha un 28% d'escolars que mengen normal només si van a l'escola, o les llistes d'espera sanitàries, o si els dependents tenen ajudes o si s'impulsa el corredor mediterrani, o si rodalies de Renfe millora, etc.? Perquè d'això van els pressupostos que ell denigra. Però no entenc el vot d'ERC. Els independentistes han perdut una oportunitat de millorar la vida dels ciutadans amb uns pressupostos socials i lleials amb Catalunya. La història ens diu que sols amb l'esquerra al poder hi ha possibilitats d'entesa, de resoldre problemes, no ho oblidin. I avui l'esquerra està més lluny de guanyar les properes eleccions que si s'haguessin aprovat els pressupostos i s'haguessin vist els seus efectes.
El president Torra diu que ell ha dit clarament què vol negociar (la autodeterminació) i que no veu la proposta del president Sánchez. Intentaré ajudar-lo. Pedro Sánchez ha proposat: retornar les competències de l'Estatut aprovades en referèndum pels catalans i retallades pel Constitucional i reformar la Constitució per després posar-ho a votació dels catalans. I ha demanat als catalans consensuar una proposta, perquè no és de rebut que es parli dels catalans com si tots fóssim independentistes. El president Torra, com a activista-profeta que és, creu que el que ell pensa és el que pensen tots els catalans. En canvi Sánchez defensa que els catalans han de consensuar una proposta que aculli totes les sensibilitats. Avui la veig difícil i sembla que Torra no està interessat a consensuar res.
I després d'això em pregunto, cap on va l'independentisme? Trobo a faltar plantejaments positius, tot són arguments negatius: que si ens roben, que si Espanya no és democràtica, etc. A les acaballes del franquisme el gran polític, mort abans d'hora, Josep Pallach va escriure el seu pensament polític en el llibre La democràcia per fer què? En el llibre descriu de forma clara per què volia que assolíssim un règim democràtic com els de la resta de l'Europa Occidental i desgrana tot un seguit d'arguments positius i d'elements per fer el camí necessari per anar-los assolint. Avui els pregunto, «independència, per fer què?». I no trobo respostes positives a aquesta pregunta, he trobat pocs independentistes que hagin sabut articular uns quants arguments positius més enllà dels tòpics habituals que resumiré en un «per fer el que vulguem» seguit dels negatius que no ens robin, etc. Per favor, siguin positius, proposin uns objectius clars (no val a dir que volem ser independents), volem saber quin país volen construir i una estratègia realista per arribar-hi.
Per posar només un exemple, què pensa l'independentisme d'Europa? Per un costat Puigdemont critica Europa perquè no defensa la independència, mostra la seva connivència amb un partit d'ultra-dreta flamenc i fa unes declaracions on reivindica les bondats de la Rússia de Putin. No sé si Puigdemont defensa Europa o vol trencar-la des de la ultradreta o fent costat a Putin. Per l'altre costat ERC diu que vol participar a la UE i que vol una Europa Federal però quan diem de lluitar pel federalisme a Espanya diuen que és impossible. Si és impossible a Espanya que és un dels països europeus més descentralitzat, com pensen convèncer els francesos, per exemple?
Desafortunadament seguim en la irresponsabilitat i esperant una convocatòria electoral en què pot passar de tot. Potser estic cec però no soc capaç d'entendre que la millor estratègia és que tot vagi pitjor.
