El crit de guerra dels almogàvers era «Desperta ferro!» i ara caldria cridar «Desperta't, Europa!» perquè els europeus ens estem quedant enrere després d'haver dominat el món durant 500 anys, des que els exploradors i descobridors espanyols i portuguesos iniciessin la primera globalització, després d'haver estès per la força de les armes i pel nostre soft power els nostres models polítics i econòmics, després d'haver monopolitzat descobriments científics i tecnològics que han canviar la vida de la Humanitat, d'haver dominat el comerç i les rutes marítimes, els europeus ens vam fer l'harakiri trocejant-nos amb entusiasme amb les pitjors guerres de la Història. El resultat va ser que vam perdre el control sobre nosaltres mateixos i com a conseqüència també el control del món.

Europa es va trobar per primera vegada sense suports externs enmig d'una confrontació estratègica i ideològica entre els EUA i l'URSS i llavors, en una ostentació d'enginy i inventiva, va buscar una solució en un procés integrador de nova arquitectura institucional que pretenia acabar d'una vegada per sempre amb les guerres al continent i equipar-nos per fer front a aquest futur en soledat. Una onada d'il·lusió va recórrer el nostre paisatge i aquesta il·lusió va ser més gran a Espanya, que es va incorporar tard al procés. Per a nosaltres Europa no només representava progrés polític, econòmic i social sinó que garantia una democràcia ofegada per una cruel guerra civil i un dictadura de quaranta anys. Va haver-hi errades perquè no es van evitar les guerres dels Balcans i perquè el disseny institucional d'Europa va començar per la teulada i no es va acompanyar la moneda única d'una fiscalitat comuna o d'una espècie de reserva federal que protegís i garantís la convergència econòmica. Però és molt fàcil criticar retrospectivament. A canvi, es va dissenyar per al nostre continent un sistema de benestar incomparable que fan de la nostra sanitat o de la nostra educació l'enveja del món.

Però l'esquema tenia almenys dos errors: el primer és com mantenir-lo a llarg termini perquè amb el 9% de la població mundial, envellida per falta de natalitat, no és fàcil mantenir el 50% de la despesa social mundial. I el segon, que els nord-americans no estan contents amb el repartiment de les responsabilitats i s'han atipat de ser ells els que posen els morts i els diners de la defensa comuna. Ho va advertir Obama i Trump ha donat un cop de puny a la taula per exigir que Europa gasti més en la seva pròpia defensa, sobretot quan a més tenen amb nosaltres un fort dèficit comercial. Trump no amaga el seu desig de sortir de la mateixa OTAN i ho repeteix als seus afins, els pocs «adults a l'habitació» que encara l'acompanyen i que intenten dissuadir-lo de fer-ho. Si hi afegim els desastrosos efectes de la crisi econòmica del 2008, la deslocació de llocs de treball portada per la globalització i dècades de liberalisme desregulat (entre 1950 i 1973 la productivitat va créixer el 90% i els salaris el 80%, però des de llavors encara que la primera va augmentar un altre 80%, els salaris només van pujar el 20%), ens trobem amb l'escenari ideal per a la tempesta perfecta de la qual l'actual descontrol del Brexit és el resultat culminant. Per ara, que la cosa pot ser pitjor. El resultat són els populismes i nacionalismes que han proliferat en el nostre continent i que en el nostre cas es manifesten amb el moviment dels indignats de la Puerta del Sol (germen de Podem) i en el separatisme català, que van aparèixer al mateix temps. Vox ho ha fet més tard.

Probablement aquesta serà una reacció transitòria perquè els populismes no tenen la solució, com tampoc la tenen els nacionalismes. L'encerten en denunciar mals existents però no tenen receptes eficaces per combatre'ls. La prova és Itàlia, governada pels populistes de Cinque Stelle i els nacionalistes de la Lliga, un còctel letal que en molt pocs mesos ha posat el país en recessió econòmica. Avui els problemes són de tal envergadura (canvi climàtic, migracions, terrorisme, desigualtats provocades per la globalització, seguretat digital, ciberguerra...) que ningú pot enfrontar-los en solitari doncs exigeixen respostes concertades. Dit d'una altra manera, no es poden donar solucions locals a problemes globals. I per això la vella Europa que ha estat capaç de dominar la Terra ara ha d'evitar convertir-se en el pati del darrere d'un món el centre del qual es desplaça ràpidament cap a la regió de l'Indo-Pacífic perquè si ho fa, si ens convertim en un pati del darrere sense veu ni vot, desapareixerem també com a actor important en el disseny del món que ve i també desapareixerà el nostre nivell de vida.

Això exigeix reinventar Europa no ja només com un espai de pau, un missatge que els joves ja no entenen perquè tenen la sort que les guerres europees els queden lluny, sinó com un espai de redistribució de rendes i de benestar col·lectiu amb una política comuna en Defensa i Exteriors. Un espai de valors que ja no comparteixen els països que avui es preparen per dominar el món i que procedeixen d'altres tradicions culturals. Hem de defensar i perfeccionar la nostra democràcia davant l'assalt d'autoritarismes populistes i de nacionalismes de via estreta i si ja no podem prendre les grans decisions polítiques i econòmiques, siguem almenys el far de Llibertat i de valors morals que il·lumini al món que ve. Trump ha renunciat a defensar-los i en fer-ho ens ha posat aquesta torxa a les mans.