Feia tan sols un mes que la coneixia però se'n va enamorar pràcticament a l'instant. De fet, tenia la sensació que gràcies a totes aquelles fotos que havia trobat al seu perfil de Facebook, li resultava coneguda, familiar. N'hi havia de tota classe: de quan només era un nadó als braços de la seva mare; amb tres anyets al costat d'en Buck, el gos-llop del seu pare; jugant un partit de voleibol a l'institut; les primeres farres amb la colla de la universitat; a Viena, amb un antic xicot... I una llarga llista més de fets i records, segurament els més representatius d'algú de poc més trenta anys tan alegre i extravertit com ella. Ell, en canvi, sempre havia estat molt més curós amb el fet de compartir la seva intimitat al món virtual. Potser per això hi actuava amb el pseudònim «Clarence». Mai ho havia vist massa clar, això de publicar i transparentar bocins de la seva existència. A més, no se'n sentia molt orgullós, ben al contrari del que projectava ella. De fet, aquell somriure, aquella suposada vitalitat que desprenien les seves imatges, l'havien encisat fins al punt de despertar-li una irrefrenable atracció.
Es van conèixer durant una calorosa nit d'estiu, debatent sobre la pel·lícula True romance en el fil d'un amic comú. Es van dedicar un parell de «m'agrada» als seus comentaris i no van trigar a passar a nivells de conversa més privats. Ella va demanar-li el seu nom real; ell va batejar-la com «Alabama» i va prometre dir-li quan li expliqués el motiu del seu somriure infinit. Tots dos, des dels seus llits grans, freds i solitaris, van enviar-se un emoji rialler. Es van caure bé. Molt. I durant uns quants mesos, abans d'anar a dormir, es van preguntar sobre els somnis, el dolor, l'amor i el desamor. Sobre la vida. Quan ell es va sentir amb la confiança suficient, quan ella va creure que el passat ja era prou llunyà, van decidir desvirtualitzar-se. I cap dels dos va adonar-se que era un catorze de febrer.
Potser pels nervis, potser per l'excitació, aquella primera cita va ser ben estranya; van fer-se l'amor amb la mirada però no van gosar dir-se massa res. En arribar a casa, però, van córrer a whatsapejar-se que s'havien agradat. La història dels nostres dies. Ell va enviar-li un missatge de veu dient que: «Només busco una dona a qui li agradin les pel·lícules de Kungfu i sàpiga gaudir de les coses bones de la vida, com el sucre»; ella va riure i va xiuxiuejar-li un: Sempre m'has agradat, segueix així... Ets genial!». I mentre ballaven i taral·lejaven el tema musical del film, l'Alabama sobre el seu llit amb un coixí amb forma de cap de gat, en Clarence amb un Bruce Lee de cartró a mida natural -el de Way of the Dragon amb nunchakus- que decorava amenaçador un racó del seu saló, els dos van desitjar que aquell magnetisme disfuncional i un pèl friqui, que aquell ball d'ànimes perdudes i solitàries, anés més enllà d'un Sant Valentí circumstancial.
