Cada setmana que passa un té la sensació que tot es complica encara més. Enlloc de desenredar el nus, encara s'embolica més i més, fins a tenir la percepció que un dia serà impossible de desfer. En el món de l'energia explico que la humanitat ha viscut en una espiral de consum d'energia en què cada generació n'ha anat consumint més per millorar el seu benestar. La idea de l'espiral és fàcil d'entendre: és una línia corba que es va separant del punt inicial gràcies a una força que l'empeny cap a fora, lluny. Aquesta força s'anomena força centrífuga quan ens allunya i centrípeta quan retorna cap al centre, a la inversa. Doncs bé, ara ja tinc la impressió que la política catalana, l'espanyola i la mundial, estan cavalcant en una espiral que ens empeny lluny. Guanya la força centrífuga.

El problema català-espanyol té molts components que el realimenten i que propicien l'existència de l'espiral. L'objectiu de qualsevol líder d'estat hauria de ser, doncs, deixar d'alimentar l'espiral i contrarrestar la força centrífuga. Veiem el que ha passat aquesta setmana: comença el judici del procés i es tomba el pressupost del PSOE perquè aquest no ha pogut fer cap gest per avançar en el conflicte català. El resultat ha estat la convocatòria d'eleccions generals el 28 d'abril, encadenant així un període electoral que anirà des de la dissolució de les corts el 5 de març fins el 26 de maig quan es facin les votacions europees, autonòmiques i municipals. Mentre aquesta supercampanya duri, la política es farà a l'interior de la sala del Suprem. Els interrogatoris, discursos i proves del procés seran l'embrió de la campanya electoral, serà el combustible que alimentarà la campanya. En tot això, Vox, el partit d'ultradreta, que no tenia cap espai electoral perquè és un partit «nou-arribat», gaudirà de la màxima difusió perquè és qui exerceix l'acusació particular, jugant així amb avantatge sobre els altres partits.

És evident que s'hauria d'haver apartat Vox del judici pel fet que és un partit polític que té per objectiu tenir altaveu electoral. Una solució a tot això, per treure combustible de l'espiral, seria la de suspendre el judici fins després del 26 de maig, cosa que perjudicaria els presos allargant la presó provisional. Com que hi ha un jutge que abandona la judicatura obligatòriament, per qüestió d'edat, el 9 de maig i el judici no pot continuar després d'aquella data, havent de recomençar, una altra solució seria la de frenar amb totes les astúcies possibles el ritme del judici, fent veure al tribunal que no arribarà al 9 de maig amb la feina feta, obligant a posposar-lo.

Sigui el que sigui el que passi, després del 26 de maig continuarem cavalcant en l'espiral. Si guanya el 155 entrarem novament en la solució unilateral, car ens convertiran en colònia de facto. Si guanya el no-155 continuarem en la troca diàleg-federalisme-constitució-dret a decidir, allò que tot es pot discutir... si és sense violència, si és dintre la constitució, sense mediador internacional... en fi, si a mi em va bé el que es discuteix.

El que comença a ser clar és que això té difícil solució perquè els partits espanyols només preveuen la rendició i l'estatu quo de sempre com a solució, cosa que no resoldrà la qüestió. I amb això, Espanya serà molt difícil de governar sense la participació catalana, just en un moment en què l'economia comença a afluixar i pot entrar en recessió el juliol, prometent un mes de setembre nefast com algun dels que recordem no fa massa anys.

El conflicte català no afluixa perquè hi ha components en ell que el realimenten. Un és la sensació de menyspreu que tenen els 2,3 milions de votants que representen a 3,5 milions de catalans. Aquest sentit enforteix el grup talment com uns muntanyencs quan passen dificultats, o quan uns soldats sobreviuen a una guerra. Després d'aquest sentit solidari ve el de la justícia fiscal, la idea que Catalunya està escanyada permanentment. Tot això lligat amb una llengua i una cultura que diferencia el territori d'altres. Si Franco no va poder eliminar aquest combustible intern català, amb una repressió digne dels pitjors malsons, com es poden pensar que ara ho podran fer sense recórrer a aquella mateixa repressió?

L'espiral només té dues solucions. O bé és la que jo preconitzo en el món de l'energia, que consisteix en convertir l'espiral en un cercle, posant la força centrífuga a un valor que allunyi l'espiral, o bé alimentar l'espiral per sortir del sistema i trencar-lo. No tinc clar quina de les dues coses passarà, car ara el que es veu és només l'alimentació continua de l'espiral, fent-la cada dia més forta, allò que col·loquialment es diu de «quan pitjor, millor».

Al meu entendre aquestes situacions cal resoldre-les amb més democràcia, en un entorn on encara no es té prou interioritzada aquesta paraula com el respecte pels que no són com tu. Fer-ho implica un procés de redemocratització, un període de pedagogia democràtica. Un anglès em va explicar aquesta setmana que l'endemà del referèndum del Brexit la paraula més buscada a Google a Anglaterra fou «què és la UE?», volent dir que la gent havia votat sortir de la UE sense saber què era i com els afectava. Redemocratitzar vol dir fer com Suïssa, formar la gent en la responsabilitat, en el debat social i polític, i votar molt. Una cosa així ­comença a fer l'Ajuntament d'Olot, fent participar els ciutadans en les decisions del municipi. Doncs això, la sortida de l'estatu quo ha de ser impulsar la democràcia, que nosaltres en podríem dir República.