Si ha decidit buscar intel·ligència en el bàsquet, la política no està perduda. No obstant això, s'ha emfatitzat erròniament la condició de campió del món per nacions de José Vicente Hernández Fernández, per justificar la promoció de la seva candidatura a l'alcaldia madrilenya pel PSOE. En realitat, els socialistes no necessitaven tant un mundialista com un aspirant al qual anomenar Pepu, per contrarestar el lideratge absolut de Manuela Carmena entre l'esquerra de la capital. L'adhesió d'Errejón aventura la seva consagració com a àvia d'Espanya.

Pepu no només llueix el nom ideal per al populisme vergonyant de PP i PSOE. També ha portat el nom d'Espanya al més alt, a partir d'una militància des del bressol al club modest de Madrid. Ergo, un antídot per a Vox, que no li podrà retreure la intimitat amb els independentistes. Les figures de l'esport es paralitzen davant els focus de la política, segons acaba de demostrar la Ruth Beitia enfonsada al fer caure el primer llistó. No obstant això, l'entrenador de bàsquet és l'últim dictador, per sobre dels seus col·legues futbolístics. Els socialistes necessiten canvis, i ningú amb un marge resolutiu més ampli que un professional acostumat a efectuar desenes de rotacions en hora i mitja. I que coneix el conflicte polític, per la seva atropellada destitució com a seleccionador.

En nom de l'exactitud que requereix l'esport a diferència de la política, no és el president del Govern qui descobreix a Hernández, sinó viceversa. El llavors entrenador d'Estudiantes es va sorprendre per l'acompliment d'un tal Pedro Sánchez en els equips cadets de Magariños, i el va elevar als juvenils. Destacava la seva rapidesa per les ales, amb el desavantatge de ser primer. La resta és futur, i conquerir el Madrid assetjat per la ultradreta serà un propòsit més dur que guanyar el món sencer a Tòquio.