Amb l'anunciat comiat de la cancellera alemanya, una física doctorada en química quàntica, desapareixen els líders que encarnen aquest govern dels millors suggerit pels clàssics del pensament. Les biografies dels principals mandataris internacionals que queden no permeten ser massa optimista: pocs han destacat en la seva vida prèvia al poder, abundant els que no s'han dedicat més que a enredar en els seus partits des de la joventut, sense major ocupació que aquesta, en l'entès que una cosa així pugui qualificar-se com a treball.
D'aquesta inconsistència dels dirigents no s'escapa tampoc el nostre país. Cap dels actors que encapçalen les formacions amb perspectives electorals pot presumir d'una trajectòria brillant o almenys rellevant abans de dedicar-se a la política. Malament conduirà un vaixell qui no atresora les condicions òptimes per fer-ho, seguint el conegut raonament platònic.
Aquells que sostenen que aquesta forma de pensar no encaixa amb la democràcia solen justificar que la nau segueixi capitanejada pel més popular, però no necessàriament pel que controli la nàutica. Succeeix, però, que les nacions mai han pogut ser dominades per aquests esquemes tan primaris, i menys ara, sinó que necessiten de personalitats amb capacitats superiors i que sàpiguen de què van els assumptes o almenys que els vegin venir.
L'escassa consideració que atorguem a l'executòria dels convocats a ocupar càrrecs representatius té una estreta relació amb els resultats que cullen una vegada que governen. Si per endavant coneixem del que són capaços abans d'oferir-se a regir als altres, només confiant en la fortuna podrem esperar alguna cosa diferent del que sospitem, encara que existeixin excepcions que confirmen la regla.
Cridat dues vegades per Roma perquè deixés l'arada i contribuís a la seva governació, Cincinat acceptaria dirigir els seus, retornant després a conrear la seva hisenda, que era el que de veritat l'apassionava. Les seves altes capacitats i virtuts ?entre elles, l'absència de qualsevol ambició personal?, van empènyer els romans a reclamar-lo amb insistència, renunciant ell a la porpra després dels seus respectius mandats, tot i poder continuar-hi més temps. El mateix faria vint-i-dos segles després George Washington, vinculat com Cincinat a l'agricultura, abandonant-la per dedicar-se a la política i tornant-hi després del seu intens pelegrinatge institucional, fins i tot declinant assumir una tercera presidència nord-americana.
Que en l'actualitat no comptem amb cincinats és una cosa veritablement preocupant. I bastant més que el sistema dificulti l'existència de vocacions de servei com la seva. Tothom qui té una horta raonable abans de dedicar-se a la política s'arrisca avui a trobar-la devastada quan hi torni, donada la baixesa en què es desenvolupen les nostres democràcies, travessades per una roïnesa que no deixa canya dreta i per a les quals no resulta possible reivindicar el respecte als polítics, potser perquè als ulls dels ciutadans no són ja cap model de virtuts.
Sense cincinats, continuarem el temps que calgui llepant-nos unes ferides que tenen cura afrontant canvis radicals en la selecció dels que han de guiar el nostre futur. O triem els que compten amb un lloc de retorn que s'han llaurat amb esforç, assegurant-los un retorn al seu ofici en similars condicions de les que en van sortir, o seguirem assistint al capvespre de la política, que degenerarà fins a deixar de complir amb la seva funció primordial, que és contribuir al progrés de les societats.
