Cada vegada que es produeix un sotrac, els del «jo ja ho deia» surten de sota les pedres. Tant li fa, la magnitud del daltabaix, l'abast i els costos. Tant pot ser que el Barça hagi fitxat un saldo com pot ser que el procés s'estigui acabant com el rosari de l'aurora. Cada petita gran tragèdia col·lectiva desperta els del «jo ja ho deia».
Tota persona tragina al cap un endeví en potència. El més normal és donar-li corda en temes de poca envergadura. A l'últim, l'art de la profecia no passa de ser un joc. Un entreteniment. Encertar el temps que farà, predir un resultat futbolístic, aventurar quin paper farà el nou alcalde, tot plegat són minúcies, temes de conversa, a tot estirar conformen analistes de replà. Palpar l'avenir, i que l'avenir et corrobori, qui se'n salva, d'aquest plaer. Un joc, a més a més, salutífer socialment, perquè avui el premi és per a l'un i demà serà per a l'altre. Tothom queda més o menys content.
D'altra banda, a cada bar i a cada casa n'hi ha un o dos, dels del «jo ja ho deia» més intensos, però en general són éssers inofensius que sempre diuen el mateix, normalment en clau pessimista i, és clar, al final arriba un dia que per força l'encerten. Com aquelles confraries que porten anys i panys jugant al mateix número de la loteria.
Sigui com sigui, aquesta mena de pesats, inútils quan es tracta de matisar, sovint s'investeixen d'una aurèola patètica de sapiència. Perquè no hi ha res més trist que un oracle, o sigui una bèstia impotent. L'oracle prediu, però no aixeca una palla de terra per modificar el futur. Al capdavall, els del «jo ja ho deia» permanents l'únic que fan és antipedagogia. Recordar-li a un nen l'avís que es faria mal, quan ja se n'ha fet, no l'educa en res. Al contrari, només serveix per donar-se-les de visionari.
Tanmateix, què passa, quan els del «jo ja ho deia» tenen tribunes i columnes als mitjans de comunicació? El país en va ple. A les tertúlies hi ha un esplet de cunyats del «jo ja ho deia» que cobren per no dir res més. En el cas dels debats esportius tindria un passi, la seva aportació, perquè les tragèdies esportives (i les epopeies) distreuen la gent però l'empresonen. Però en el cas dels debats socials, públics i polítics, quan es desencadena un terratrèmol, els del «jo ja ho deia» fan un gran paper d'estrassa.
Ho hem vist amb el procés. Ara el judici ha revifat el caliu tribalista. I hi ha tota una caterva dels del «jo ja ho deia» que porten sis, vuit, deu anys amb la mateixa matraca. En tot aquest temps han cobrat per no dir ni proposar res més que no sigui l'amonestació al nen que s'ha fet mal. És d'una superioritat moral que, al bar o a casa, administren els cunyats. Amb la diferència que els cunyats no cobren d'enlloc ni surten a la televisió.
