Setmana intensa. Va començar amb l'inici del judici als dirigents independentistes catalans per l'1-O, va continuar amb el rebuig als pressupostos generals de l'Estat, elaborats pel Govern del PSOE amb el suport de Podem, i ha acabat amb l'anunci de la celebració d'eleccions generals el pròxim 28 d'abril. La principal conseqüència és que la vida política, i les accions que d'ella se'n deriven, queda paralitzada durant pràcticament fins a l'estiu. Un mes després de les eleccions generals tindrem les municipals, les europees i autonòmiques en moltes comunitats de l'Estat.
El retorn d'uns pressupostos no és mai una bona notícia. És un símptoma de fragilitat política i d'absència de majories sòlides en un Parlament. En els presentats pel Govern del PSOE, no és per discrepàncies en la seva elaboració, sinó per altres circumstàncies alienes al seu propi contingut, que tenia molts aspectes positius tot i que també molts analistes econòmics, fins i tot organismes de l'Estat com el mateix Banc d'Espanya, dubtaven de la viabilitat del capítol d'ingressos donats els constants vaivens de la conjuntura econòmica i les previsions d'un retrocés del PIB a la majoria de les principals potències europees.
El cas és que el retorn dels pressupostos ha provocat, com correspon en aquestes situacions (menys a la Generalitat), la caiguda de l'efímer govern de Pedro Sánchez i la pertinent convocatòria d'eleccions. Sánchez, fent ús de les seves atribucions, ha optat per no fer-les coincidir amb les locals, europees i autonòmiques del superdiumenge del 26 maig. És una decisió raonable, però com tot té els seus avantatges i desavantatges. A favor, cal destacar que les generals, i més en les actuals circumstàncies polítiques, són uns comicis prou transcendents perquè no es desviï l'atenció. I, en contra, que iniciem ara una campanya electoral, si és que ja no hi estem permanentment, que no acabarà fins a l'últim diumenge de maig. També és negatiu que la campanya comenci el divendres de Dolors i englobi tota la Setmana Santa.
Amb la falta de pressupostos a l'Estat, és previsible que tampoc s'aprovin els de la Generalitat. Si a Espanya els últims comptes aprovats daten del mes d'abril de l'any passat, encara elaborats pel PP, a Catalunya ens hem de remuntar al 2017. Dos anys de pressupostos prorrogats, però, malgrat les moltes precarietats del país, això no sembla preocupar massa ni al president Quim Torra ni al conjunt del seu govern. Paciència. De moment, preparem-nos per votar.