Les eleccions que molt pocs volien

Pocs volien eleccions, però tindrem eleccions a Corts Generals el proper 28 d'abril. Soc dels que pensa que no vam participar d'una moció de censura fa vuit mesos per acabar la legislatura de forma precipitada. Encara quedaven espais per al diàleg, i durant aquesta setmana s'ha intentat. El que succeeix és que els que hem treballat per mantenir obert el diàleg i la legislatura ens hem trobat amb un PSOE impàvid i amb el rostre congelat que ja havia decidit convocar eleccions entre diumenge a la nit i dilluns al matí. Serà una ruleta russa en què el que ha convocat eleccions i els actors que les han precipitat s'hi juguen molt. El resultat, en breu. Cara o creu. En aquest escenari, el vot útil perquè guanyi un bloc o l'altre pot fer estralls a opcions terceres. Període previ de meditació.

De sortida entrebancada

El Brexit és un tema essencialment polític, però la política britànica no pot resoldre-ho. No per l'acord de sortida, d'incert destí, sinó pel que vindrà després. I no ho pot fer perquè els dos grans partits, el conservador Tory i el Laborista, estan profundament dividits entre ells i en el si de cada un, encara que la política britànica no visqui la fragmentació electoral d'altres polis europees. El serial del Brexit, encara que el Regne Unit surti de la Unió Europea (UE) el proper 29 de març, seguirà durant anys.

Hi ha una divisió entre diputats conservadors. Uns fanàtics per la seva defensa d'un Brexit radical, no suau, amb una visió retroimperial. Altres per la seva oposició al Brexit. I uns tercers perquè en renunciar Theresa May a ser candidata a primera ministra per a les properes eleccions (el 2022 com a molt tard), ha obert la carrera per la successió, encara que avui per avui no hi hagi clar successor. Com s'ha repetit aquests dies, May s'ha quedat en el càrrec, però no al poder (in office but not in power). Hi ha també profundes divisions entre diputats laboristes. Uns a favor d'un segon referèndum que aclareixi la situació, altres a favor del Brexit directe i uns tercers incerts i indecisos, entre els quals es troba el seu líder Jeremy Corbyn, gens partidari de la pertinença a la UE, però sí favorable que es preservin en un Regne Unit fora de la Unió els drets socials que garanteix la UE. El que de veritat vol Corbyn són eleccions generals perquè creu que podria guanyar-les. I d'aquí l'intent que May perdi la seva aposta a la Cambra dels Comuns.

En el Regne Unit cal mirar no només la macropolítica, sinó també la micropolítica. Els districtes electorals són uninominals i guanya el que més vots obté. Cada diputat ha de treballar el seu escó. No hi ha llistes protectores. Un problema, sobretot per a molts diputats laboristes contraris al Brexit, però també per a molts conservadors, és que en els seus districtes moltes vegades va guanyar clarament en el referèndum de 2016 el Leave, la sortida de la UE. Per això també hi ha resistència a un nou referèndum, perquè seria un desistiment dels polítics que tornarien a plantejar a la població que resolgués la situació després que el 2016 el primer ministre David Cameron convoqués de forma irresponsable la consulta sobre la UE per intentar salvar-se a si mateix i frenar la guerra civil al Partit Conservador, que ha tornat a irrompre-hi. Un nou referèndum podria invertir la decisió sobre el Brexit, però deixaria la política i la societat britànica igual de dividides. I unes eleccions anticipades (que els conservadors no volen) tampoc resoldrien el problema del Brexit. Si de cas, reconduir-lo.

La primera ministra ?i és el que és, no una presidenta de Govern?, va ser en el seu dia contrària al Brexit i va fer campanya pel Remain essent ministra de l'Interior. Ha sobreviscut a la recent moció de confiança en el seu propi grup parlamentari i, per tant, té per davant almenys un any de lideratge, però ha sortit afeblida del tràngol, ja que més d'un terç dels diputats tories han votat en contra seva. Això podria indicar que tindrà greus dificultats per tirar endavant l'acord de sortida que ha negociat amb Brussel·les i el qual el Consell Europeu fins i tot s'ha resistit no només a modificar-lo, sinó a maquillar-lo. Fins i tot, si ho aconsegueix, persistiran molts problemes.

Si no ho aconsegueix, per evitar el caos d'una sortida «a les braves», pot demanar (al seu Parlament i als altres 27) un allargament del procés més enllà de finals de març, però de poc servirà si els exsocis no estan disposats a una renegociació significativa, sobretot de la garantia (backstop) que després del Brexit no hi haurà frontera física dura entre Irlanda del Nord i la República d'Irlanda (el que enfureix els diputats unionistes democràtics a l'Ulster, un grup indispensable per conformar la majoria absoluta, el vot que necessita). Tal retard podria fins i tot portar al fet que els britànics haguessin de participar en les eleccions al Parlament Europeu del 23 i 25 de maig, assumpte que no està exempt de complicacions. També podria May optar per retirar en l'últim moment la demanda de sortida, capacitat que l'advocat general a la Unió li ha reconegut, però això seria un fracàs com a país, i requeriria també un vot al Parlament.

La sortida, si es produeix d'una manera o altra ?amb acord o «a les braves» (encara que es tanquin a tot córrer acords temporals per evitar el caos)? no servirà per reunificar políticament la societat del Regne Unit. Doncs fins i tot, si May aconsegueix convèncer el seu Parlament, s'obrirà la qüestió de quin tipus de relació voldrà mantenir el Regne Unit amb la UE. La declaració política sobre les relacions futures és, justament, això, política, i no té valor legal. La veritable negociació arribarà després i serà llarga.

El debat, complex (¿Noruega, Noruega Plus, Unió Duanera i lliure circulació de treballadors, etc.?), tornarà a agafar una nova virulència, agreujada per la situació política. És a dir, que, de moment, la política britànica no té solució per al Brexit, i això pot esquitxar la política europea.