El va pintar Lluís Bosch Martí a l'església de Palau-sator. Un mural creat d'acord amb el rector Nicolau Moncunill. El 1968 el retaule va ser destruït per una «manada» de feixistes. L'autor va ser agredit i torturat. La pintura representava Crist en la creu, no hi era clavat, i al seu voltant hi havia personatges com Che Guevara, Kennedy o Hitler. Misteriosos apòstols laics i de vida tortuosa. Un gran símbol que retratava una època. Temps de rebel·lia a París i a altres llocs del món. Eren dies en els quals una part de l'esquerra veia i defensava Jesucrist com un revolucionari, un home que s'havia atrevit a anar en contra de l'imperi romà gràcies a un profund coneixement de l'ànima humana i, també, amb alguna empenta de Déu. El populisme dels miracles. Un Déu que, al darrer moment, l'havia abandonat. Ai las! Era una època de mentalitat tancada en la qual la severitat eclesial governava la vida, el pensament i la mort de les persones. Inclús l'obra mestra del Crist de Dalí, zenital, va ser qüestionada com una heretgia. Llavors, del pensament lliure només en disposaven els forasters, els turistes i les elits. Enllà de l'aparent obertura que el règim dictatorial mostrava a la costa, la vida dels autòctons es mantenia collada per l'església, l'adhesió a la pàtria espanyola i, és clar, al Caudillo. L'obra de Bosch Martí trencava esquemes, saltava la línia vermella que havien traçat les mentalitats més abjectes del poder. Prostàtiques. Defensava allò que inclús ara es persegueix: la llibertat d'expressió. Paga la pena recordar episodis tan foscos com aquest. És bo escoltar els represaliats d'altres èpoques per adonar-nos que les llibertats civils, encara, estan seriosament amenaçades.