M'hauria agradat escriure sobre alguna altra qüestió, però aquests dies és molt difícil abstreure's del judici als presos polítics. En sento les notícies a la ràdio del cotxe, a la tele, m'arriben comentaris i articles a través de les xarxes socials, la gent en parla arreu... Tot em força a reflexionar-hi, a analitzar-ho, a parlar-ne i escriure'n per provar de treure'n l'entrellat o mirar d'entendre com s'ha arribat fins aquí. Les grans preguntes que em venen al cap són sempre les mateixes: Per què aquestes persones fa mesos i mesos que estan captius? Per què el conflicte no es va resoldre políticament, és a dir, amb diàleg i acords? Per què tot s'acaba judicialitzant? He rellegit Gaziel, que va retratar com ningú la relació entre Catalunya i Espanya i les febleses i virtuts de totes dues; he tornat a Joan Maragall, que també va provar de teoritzar la catalanitat i les desavinences amb la visió espanyola; fins i tot he espigolat fragments de l'epistolari entre Rodoreda i Sales, en el qual s'hi troben espurnes tan lúcides i acerades com aquesta: «... com que el país no és demòcrata no és possible que la democràcia hi vagi bé» (carta de Rodoreda, Ginebra, 30 de març de 1977).
Potser el moll de l'os és aquest que diu Rodoreda: la democràcia no pot funcionar en un país que no és demòcrata. Perquè la democràcia no és només votar cada vegada que toca; la democràcia és fer política, dialogar, entomar els desafiaments, els reptes i buscar-hi solució i consens; la democràcia és acceptar la diversitat, les minories, la crítica i la llibertat d'expressió; la democràcia és renovar, revisar, adaptar-se constantment als canvis que reclama qualsevol país; i la democràcia és respectar la separació i la independència de poders. Sembla, però, que la mentalitat de l'Estat Espanyol (subjugada pel tarannà de Castella, segons diu Gaziel) és refractària a tots aquests atributs de la democràcia.
De fet, és una mentalitat que ve de lluny... A la pel·lícula Amistad, un vaixell espanyol que transporta esclaus va a parar a les costes dels Estats Units després d'un motí a bord. Allà, el judici als esclaus s'allarga per diverses controvèrsies i apel·lacions, i ocasiona una topada diplomàtica entre els Estats Units i Espanya, que envia un emissari de la reina Isabel II (que aleshores, el 1839, té nou anys) i que no pot entendre de cap manera que el govern americà no intervingui sobre la decisió dels jutges. La pel·lícula fou dirigida per Spielberg, algú que en principi no ha estat adoctrinat per TV3 i les escoles catalanes.
