Cartes

Dolors Bancells LLoveras Vidreres

Sí, definitivament en la nostra estimada escola Sant Iscle el pròxim dia 1 de març es deixarà d'impartir classes i després s'enderrocarà.

Els records des de l'any 1960 de totes i tots els que la vam inaugurar són molts. Jo només tenia vuit anys i encara penso amb les estimades mestres Sres. Leonor Desvilar, Carolina Juandó i Herminia Colls i els Srs. Joaquin Español i Fernando Gelats. Tots van col·laborar a encaminar la part inicial del nostre ensenyament, i amb l'esforç econòmic o de col·laboradors de molts dels nostres pares, avis i familiars.

El divendres dia 1 de març a les 16.30 hi haurà el comiat de l'escola Sant Iscle. Us emplaço a trobar-nos aquest dia per fer-nos almenys una última foto, sobretot a totes i tots els que l'any 1960 vam ser els primers alumnes.

La Maternitat d'Elna

Dolors Hugas Puigvert Les Olives (Garrigoles)

Són les 8 del vespre d'un diumenge diferent! He arribat d'una excursió havent visitat la Maternitat d'Elna, la platja d'Argelers, on hi ha haver un dels camps de concentració per a refugiats exiliats que fugien de la injusta guerra franquista, a la recerca d'un lloc d'acollida, i també Cotlliure per visitar la tomba de l'escriptor exiliat Antonio Machado. Les visites anaven a càrrec d'una guia de luxe, l'Assumpta Montellà, historiadora i escriptora del llibre la Maternitat d'Elna; amb les seves paraules ens ha emocionat, ens ha fet «sentir» aquell patiment i ens ha fet negar els ulls. Al costat de la història esgarrifosa i terrible, sobre l'infern que van viure aquelles persones refugiades, hi ha una història bonica i humana fruit de la gesta valenta de la mestra suïssa Elisabeth Eidenbenz, que va ajudar a néixer amb dignitat a gairebé 600 criatures. La visita d'avui és molt difícil d'oblidar i molt recomanable a tothom. El més trist és que després de 80 anys encara hi hagi guerres, camps de concentració i genocidis. Gràcies, Assumpta, i gràcies a les companyes de l'hospital de Santa Caterina que han organitzat aquesta Diada tan especial, que ajuda a mantenir viva la memòria d'aquelles dones que hi van deixar la vida, de les que hi van crear vida, i de les voluntàries, voluntaris, i a l'Associació d'Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra i, sobretot, a aquella noia a qui li deien Isabel...

Continuem sent el país mediàtic del moment

JOAN JANOHER I SADURNí VULPELLAC

Res se'ns fa estrany dels continguts que es van publicant a tots els mitjans de comunicació espanyols. És com una epidèmia, on ha calat a fons parlar malament de Catalunya: qualsevol situació rellevant, per insignificant que aquesta sigui, agafa unes dimensions més que preocupants. Ara ha sortit a la palestra «la pederàstia» dels eclesiàstics catalans, aprofundint la qüestió, com un fet únic dintre l'àmbit nacional. Crec, doncs, que la bombolla s'estén perillosament, per quant pretenen divulgar-ho, emparant-se només en un sol fenomen català. Alimentant una cosa més, l'odi que han estat sembrant en contra del nostre país. Quina ignorància regna en aquest estat, anomenat Espanya: des de temps llunyans, amb l'Inquisició, ja es coneixia la pederàstia, com l'abús de fets immemorials, que sempre s'ha pretès amagar. I que passa encara avui, en centres d'estudiants interns, també amb seminaris estudiantils d'arreu del planeta, i per què no dir-ho, en molts instituts espanyols? Podríem trobar milions de respostes i de nens silenciats. Per què la notícia només s'escau a casa nostra? Tot plegat no deixa de ser un muntatge de descrèdit, en contra de la nostra gent. No estaria de més sortir del silenci i acceptar el que diu la dita: «Cap geperut es veu la gepa». Vergonyós.