18 de febrer de 2019
18.02.2019
Diari de Girona

Feixisme de veritat i feixisme de mentida

18.02.2019 | 06:00
Feixisme de veritat i feixisme de mentida

L altre dia vaig veure el documental Milicianes de Tània Balló i Jaume Miró, produït per IB3 i TV3. El documental és una investigació detectivesca cap a les cinc milicianes catalanes capturades pels feixistes al front de Manacor, al setembre de 1936, i que després van ser violades i afusellades a l'antic cementiri de Son Coletes. El documental és senzillament extraordinari, encara que això no em sorprèn en absolut perquè conec des de fa temps el dramaturg Jaume Miró i sé com n'és, de primmirat i exhaustiu, en tot allò que fa.
Quan preparava el seu documental, fa ja molt de temps, vaig col·laborar amb Jaume Miró donant-li informació i explicant-li tot el que jo sabia de la història, que era bastant encara que no prou. Un oncle avi meu, Francisco Ferrari, va estar al front de Porto Cristo amb els nacionals i es va quedar amb una còpia del diari que una de les cinc milicianes –totes infermeres de la Creu Roja– va escriure durant els quinze dies que va estar al front de Porto Cristo i Son Carrió. En Jaume volia esbrinar qui va ser aquella miliciana que no havia deixat cap altre rastre de la seva vida més que aquell diari, juntament amb una foto feta a l'Escola Graduada de Manacor en la qual se la veu amb les altres quatre infermeres i amb altres presoners republicans (convé recordar que els feixistes eren tan bèsties que fotografiaven tots els presoners, com si fossin trofeus de caça, abans d'executar-los). En Jaume era tan meticulós que em consultava sobre els laboratoris fotogràfics que havien revelat les fotos, ja que volia trobar algun indici que li permetés identificar la dona que havia escrit el diari. Conec poca gent que treballi amb aquest obsessiu interès per trobar la veritat.
El documental Milicianes, després d'un treball d'investigació superlatiu, ha aconseguit identificar quatre milicianes, però no la cinquena, l'enigmàtica autora del diari, la qual en una foto que potser va prendre el meu oncle avi mira a la càmera amb arrogància i seguretat i fins i tot desvergonyiment. Una dona valenta. Una dona que segurament valdria per cent homes com jo mateix. En el documental s'aventura la possibilitat que fos una dona de Manresa, militant d'ERC, de nom Ramona Soldevila. Jaume Miró i Tània Balló van localitzar una foto d'aquesta dona, i fins i tot alguns articles escrits per ella en la premsa local de Manresa, i hi ha algunes coincidències entre ella i la miliciana, però tampoc hi ha cap prova concloent. Jo, per descomptat, no crec que fos Ramona Soldevila. L'autora del diari escrivia en castellà i no semblava especialment nacionalista, encara que sí d'idees revolucionàries, segurament anarquistes.
Ningú pot veure Milicianes –un documental, repeteixo, extraordinari– sense sentir un calfred d'horror. Aquestes milicianes eren infermeres, no van disparar ni un sol tret i es van limitar a curar ferits en un hospital de sang a sa Torre Nova. Això és tot. Però un feixista italià –el comte Rossi, que no era comte ni res, sinó un fatxenda cruel i covard– va ordenar la tortura i l'execució d'aquestes pobres dones només perquè formaven part de les files de l'enemic i en aquells mesos de bogeria desfermada un enemic només podia estar mort. Avui dia no hi ha paraula més usada que feixista, i s'usa per criticar qualsevol cosa que no ens agradi, qualsevol opinió, qualsevol idea, i em pregunto si no estem insultant els que van patir de veritat el feixisme –el feixisme que torturava i assassinava pel simple fet de pertànyer al bàndol enemic– quan fem servir tan alegrement una paraula que, per fortuna, ja no té res a veure amb l'original. Sobretot perquè l'ús deshonest i histèric de les paraules, quan es converteixen en insults cruels que converteixen els adversaris en personatges desproveïts de qualsevol classe d'humanitat, és el primer pas que porta indefectiblement al feixisme de veritat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook