L'amanida verbal amb la qual Irene Lozano ha donat l'espectacle en comparar el referèndum sobre la independència a Catalunya amb el sexe no consentit dona compte del desordre mental en què xipollegem. Que un servidor desbarri no té importància, però la relliscada d'una secretària d'Estat, responsable a més de la marca Espanya, hauria de fer sonar totes les alarmes. Per cert, que això de la «marca Espanya» sona fatal. Coca Cola és una marca que no es presenta com a marca perquè té la consciència de ser-ho. Però deixem això per tornar on solíem, és a dir, al desordre especulatiu cap al qual llisca el país de les nostres entreteles. No aprovar, per exemple, uns pressupostos que semblaven bons per als representats, perquè perjudicava el narcisisme dels representants, implica un grau de pèrdua que hauria obligar-nos a demanar hora ja al psiquiatre. Potser al podòleg si tenim en compte que el personal parla majorment amb els peus.
A San Francisco acaben d'enfrontar el campió mundial de debat amb un robot d'IBM per discutir sobre si l'Estat ha de subvencionar l'educació preescolar. Com vostè segurament ha endevinat ja, va guanyar el robot, que va demostrar una pietat que no tenia l'home, un tal Harish Natarajan. Creuen que va haver de ser molt subtil la màquina per aconseguir aquesta victòria? Doncs no. Aquest va ser un dels seus arguments: «Per començar, de vegades escolto els meus oponents i em pregunto si volen, si prefereixen la gent a les seves portes demanant diners, que hi hagi gent sense menjar ni aigua potable. Donar oportunitats als menys afortunats hauria de ser una obligació moral de qualsevol humà».
Aquí no hi ha amanida verbal, només sentit comú d'estar per casa en sabatilles de quadres. Doncs bé, a força d'aquest sentit comú domèstic va derrotar el robot al campió mundial de debat. Cosa que no m'estranya. Personalment començo a entendre'm millor amb Siri que amb molts dels meus contemporanis. De manera que això d'Irene Lozano, autora de l'autobiografia de Pedro Sánchez, és la metàfora d'un trastorn general que no convé a ningú. Segons la meva àvia, que em parla des del més enllà, el que cal és que sigui a fi de bé.
