En l'època del desarrolisme espanyol, l'obsessió dels nostres pares era comprar una casa. Hi havia moltes raons per a això. D'una banda, un habitatge donava accés gairebé immediat a la classe mitjana. De l'altra, hi havia el component de seguretat inherent als béns patrimonials, especialment útils de cara a la vellesa. Amb una economia en constant expansió i amb el boom demogràfic de la postguerra, el sector immobiliari representava una forma d'estalvi especialment productiva i menys complexa en aparença que la inversió en borsa o la posada en marxa d'un negoci. Els preus, a més, eren raonables per al poder adquisitiu de l'època i mesuraven les pujades de la inflació amb els salaris. L'absència d'una normativa estricta va permetre la proliferació de solucions urbanístiques dubtoses, però va facilitar l'accés a l'habitatge. Per descomptat, amb el temps la urgència de tenir una casa en propietat ha anat variant. Hi ha països -com Alemanya o Suècia- on el més habitual és llogar, facilitant-se així la mobilitat regional dels treballadors. L'immobiliari no suposa tampoc una inversió financera profitosa. No necessàriament, almenys: depèn de factors com la localització, el preu de compra i del lloguer; el moment del cicle en els tipus d'interès, els costos associats al manteniment i, per descomptat, la llei de l'oferta i la demanda. A l'hora d'invertir, la diversificació és un criteri de prudència i, per regla general, els països més avançats solen donar prioritat al mercat borsari per sobre del totxo a l'hora de rendibilitzar un patrimoni.

Però aquesta última regla no exclou la necessitat imperiosa de l'habitatge, ja sigui adquirint-ne una o llogant-la. De fet, cada vegada resulta més evident que, en bona part, la fractura social que patim té a veure amb la bombolla dels preus immobiliaris. No es tracta d'un fenomen nou, encara que sens dubte s'ha accelerat en el nostre segle amb la globalització i l'increment de la liquiditat monetària. Una «nova geografia de la feina» -en paraules de l'economista Enrico Moretti- comença a dibuixar-se al voltant de les denominades ciutats o regions d'èxit, fàcilment detectables pel preu de les cases. A Espanya són ciutats d'èxit Madrid i Barcelona, Palma i Màlaga, per citar uns exemples. En aquestes hi va en massa la inversió internacional, alterant així els equilibris històrics i socials del lloc. Per definició, els béns de qualitat són escassos i la competitivitat, intensa. El treball constitueix un element clau de la fractura social, però no l'únic, i és probable que tampoc sigui el principal. Per això hem de mirar a la propietat.

Les dades que coneixem any rere any ens parlen d'una alça incontrolada en el preu dels immobles. Falta oferta i falta oferta accessible, segurament pública, sobretot de lloguer. La qual cosa vol dir que, si els governs volen intervenir a favor de les classes mitjanes i treballadores, un camp d'actuació rellevant és el de l'habitatge, en el qual s'ha d'afavorir la rehabilitació, facilitar la construcció en vertical i incentivar el teixit industrial i comercial fora de les grans ciutats. No hi ha receptes universals ni infal·libles, però l'única cosa segura és que la inactivitat i l'absència de polítiques decidides condueixen irremeiablement al fracàs. I és probable que a hores d'ara la viabilitat d'una societat del benestar depengui més que mai de l'encert en el desenvolupament urbanístic del país.