L'Empordà em representa la comarca més desconeguda. He viscut a la Selva, el Gironès, el Pla de l'Estany; en el Ripollès i la Garrotxa hi he sojornat un temps suficient per poder dir que en conec la geografia i per fer-me una idea del tarannà social.

Els llogarets de muntanya han estat abandonats per la pobresa i la dificultat d'accedir-hi, a diferència de l'esplanada fèrtil de l'Empordà, rica amb rius i rieres, que humitegen els cultius; la generositat de la terra treballada ha propiciat molts nuclis urbans a poca distància uns dels altres. L'Empordà és un eixam de pobles ben comunicats; a vista d'ocell és un mosaic de tots els verds esquitxats de granats en les teulades de les cases.

Les converses que més em deleixen són amb ancians provectes, que es deixen estirar pels records i m'informen dels costums, les menges, els oficis d'abans, les tasques habituals, també de la seva infància i adolescència, la vida en general. Si ho salpebren amb alguna anècdota riallera em sento del tot feliç. Sí: que em parlin de com han vist canviar el món.

El món que durant segles fou estàtic, en el segle XX quedà fortament sacsejat per les guerres, també per l'entrada a la llar dels electrodomèstics, productes de consum, mitjans de comunicació, els vehicles de motor i l'oci estès, a partir de la segona meitat del segle, a les classes populars.

Ells recorden amb certa precisió quan van deixar de matar el porc, abandonaren el camp, s'incorporaren a la indústria, sota sostre, i es relacionaren més intensament amb la gent, cosa difícil quan vivien al mas. S'adonaren de com els electrodomèstics desplaçaren les feines domèstiques (la rentadora va eliminar el safareig públic o privat), la nevera i el congelador permeté conservar més temps i amb més qualitat el menjar, però també les eines modernes amb motor en el camp i en l'hort reemplaçaren les antigues, la destral, l'aixada, el pic, la fanga, l'arada arrossegada pels animals, etc.

Aquestes modificacions en l'àmbit domèstic i laboral s'introduïren gradualment i alteraren igualment les menges de tota la vida, la cuina pobra tradicional, i a la taula va aparèixer pasta italiana, amanides d'estiu amb arròs bullit, tonyina i verdures, ous amb beixamel al forn, pizzes, arròs amb carn picada i tomaca, etc. També postres noves com gelats, fruites mai vistes,

Quan estudiava al Collell un amic de Garriguella de cognom Cristina sempre em parlava de la tramuntana i del vi. Un de Torroella, en Freixas, també presentava un Empordà ventós i d'amples i molls camps d'arròs. Tramuntana, plana i vi. Però la vida no em va fer més amics empordanesos.

La gent gran del Baix Empordà serven en la memòria una fonda nostàlgia de com era abans la plana. Evoquen els camins i dreceres transitades a peu, una magnífica teranyina amb uns centres neurològics com Torroella, la Bisbal, Palafrugell.

Són sis les converses amb persones de l'Empordà: en Josep Pla, el senyor d'Albons, el caçador, l'home del temps i de les misses, la dona embruixada, el president del club de futbol, el president de la Moncloa i la neta d'un avi fugit en la Guerra Civil.

La primera referència sobre l'Empordà me la facilità en Josep Pla, quan jo era jove i en un dia que el vaig acompanyar a veure suros dalt d'un turó. Jo conduïa el cotxe per un camí de bosc amb molts sotracs. Ell al meu costat es barallava amb els dits tot intentant fer-se amb un paper de fumar un cigarret de tabac de Caldo de Gallina. Li vaig preguntar si volia que parés un moment, lacònicament em va respondre: «No, que així no fumo».

En la xerrada insistí amb la idea, que ja m'havia exposat en alguna xerrada anterior, que Catalunya és massa muntanyosa i ell en trauria unes quantes que no aporten res i fan nosa. Jo sempre he pensat que convindria a Catalunya un bon riu, com l'Ebre, desembocant a Pals, però no sé què dir si cal arrasar muntanyes del paisatge català.

En aquell temps en Pla discrepava dels agricultors del Baix Empordà que havien sucumbit a la temptació de plantar pomeres, un greu error, segons l'escriptor, perquè les pedregades malmetran els fruits; aquesta terra és fèrtil pel blat, la userda, el blat de moro, els naps, les mongetes (les faves no creixen bé), la vinya, l'olivera, patates i arròs en els aiguamolls de Pals i Torroella i patates a la part alta, a Maçanet de Cabrenys.

Vaig veure un senyor que caminava davant meu, el vaig encalçar per fer-nos companyia. Li vaig comentar que anàvem en la mateixa direcció i ell em respongué que no sabia on anava jo, però ell es dirigia a La Moncloa. En observar la meva estranyesa m'explicà:

- Quan fa bo ens trobem uns companys en uns bancs que hem anomenat La Moncloa per tractar de política, aquest mes em toca a mi la presidència. Perquè el grup no es disgregui i s'obrin irreconciliables escletxes ens hem prohibit parlar de futbol (un és del Madrid de cor però de cap és el més independentista i un altre de l'Espanyol). Aquest madridista explica que de jove jugant de defensa en l'equip del Palafrugell en Di Stéfano amb els seus driblatges el va enamorar i li va robar el cor. També un altre tema és intractable perquè excita les passions més primàries: les dones. Es discutia sobre dos models femenins molt contrastats, que n'hi hagi o que no n'hi hagi tant; tu ja m'entens. No et pensis, la política ens enfurisma, tanmateix de moment no ha trencat la colla i això que cridem molt perquè discutim acaloradament. Ens respectem, cosa que no passa amb el futbol ni amb les dones. No ho hauria dit mai.