Fa vuit mesos les formacions independentistes catalanes votaren una moció de censura per tal que Pedro Sánchez arribés a La Moncloa. Es volia foragitar Mariano Rajoy, acorralat pels casos de corrupció de la Gürtel. Tot feia pensar que aquest suport es mantindria fins a final de legislatura. Però no, no ha estat així. A les primeres de canvi els mateixos que donaren suport al líder madrileny l'han fet caure. Els socialistes s'esforçaren al llarg de moltes setmanes a buscar un diàleg i uns números que possibilitessin l'acord. La vicepresidenta estava disposada a parlar de tot, menys del dret a l'autodeterminació.

Podíem dir que el posicionament d'ERC i dels antics convergents (no sé quin nom donar-los) ha estat del tot infantil i d'una manca de maduresa alarmant. Encara no han après del PNB. Els independentistes continuen confonent l'aparell de l'Estat amb el govern i els partits polítics. I això Tardà, després de tantes legislatures a Madrid, ho hauria de saber.

L'error estratègic podria ser majúscul si properament el trident format per PP, Ciutadans i Vox arribés al poder. En pocs dies patiríem l'aplicació de l'article 155 i la dissolució del govern de la Generalitat. Això és el que pretén, des de Waterloo, Carles Puigdemont? Si és així, és evident que l'exalcalde de Girona ha perdut el sentit de la responsabilitat perquè els grans perjudicats seran els ciutadans de Catalunya, la qual cosa ja no sabem si això importa massa a aquesta colla de fanàtics de la Crida. Tot plegat, un joc de despropòsits. Ningú no els va obligar a votar favorablement la moció de censura, però el desenllaç final ha estat patètic.

Sense pressupost, Sánchez no ha tingut més remei que convocar eleccions. Surt de la graella com a gran favorit, però la seva victòria pot ser estèril, si es confirma allò que pronostiquen les enquestes: una majoria de les dretes espanyoles que avui tenen un discurs molt preocupant en temes com l'avortament, l'educació, la memòria històrica o la crisi territorial.

Una persona gens sospitosa com l'exconseller Mas-Collell ha lamentat el posicionament dels grups parlamentaris catalans. No entén que es rebutgi la negociació i no s'aprofiti l'ocasió brindada pel president espanyol i manifesta la seva preocupació per l'arribada de polítiques de l'època d' Aznar. Però les seves reflexions no tenen receptivitat entre les forces independentistes, massa centrades en la unilateralitat i un secessionisme que avui és del tot impossible.

Viurem uns propers dies frenètics. I de ben segur els resultats poden ser molt sorprenents. Les dretes no tindran cap formació majoritària i el PP pot perdre una cinquantena d'escons, mentre Ciutadans experimenta una pèrdua de vots considerable aquests darrers temps. La irrupció de Vox se'ls menja molt terreny i els nostàlgics ja tenen una marca que no ofereix dubtes. Les tres formacions aspiren a un pacte de perdedors, tot reeditant la història recent d'Andalusia.

En aquest sentit, sorprèn el paper del tàndem Rivera- Arrimadas. Han renunciat al centre polític i han acceptat els vots de Vox per tal de gaudir quotes de poder a Andalusia. Han actuat exactament igual que un partit vell, ranci i caspós. I així no es fa estrany que molt dels seus votants els estiguin abandonant. Per cert, la presència a Amer el proppassat dissabte d'Arrimadas i els seus diputats, tot esgrimint banderes espanyoles, recordava les desfilades d'èpoques fosques ja oblidades.

A casa nostra ERC sembla tenir una victòria clara a l'abast davant la crisi existent entre el PDeCAT i la Crida. Fins i tot diputats convergents de tota la vida poden desaparèixer de les llistes i en aquests moments depenen d'un Puigdemont més partidari de buscar candidats fora del partit que siguin activistes i fidels a uns postulats que només busquen l'enfrontament al preu que sigui amb l'Estat. Mentrestant, al Tribunal Suprem, els polítics catalans juguen una partida sense massa possibilitats d'èxit. Les decisions que es prenen des de Bèlgica no ajuden en res. I Torra, de convidat de pedra.