Potser no anava tan desencaminat fa una dècada Baltasar Garzón, quan preguntava com a jutge d'instrucció si Franco havia mort. Entre les nombroses raons aportades perquè Pedro Sánchez sigui de moment el president del Govern més breu de la democràcia, acostuma a escamotejar-se la seva obsessió incomplerta per desenterrar el dictador. Governants de l'esquerra teòrica com González o Zapatero van preferir no tontejar amb el Generalitísimo, o heretar directament el seu iot Azor. El magistrat que obre aquest paràgraf es va trobar amb tres querelles del Suprem quan es va atrevir a interrogar el franquisme, amb el resultat del seu desnonament judicial.
Franco pesa com una llosa, que Sánchez ha estat incapaç d'aixecar fins avui mateix. El Suprem ja ha aventurat que no permetrà la mudança de la mòmia, però la dada definitiva sobre la vigència del dictador és el desembarcament en massa d'un neofranquisme florent cavalcat per PP, Vox o Ciutadans. Per les seves inicials, el PVC o Partit del Valle de los Caídos, monument que aviat superarà el Museu del Prado en poder simbòlic si no en visitants.
Franco exhuma o esfuma Sánchez, de l' humus al fumus. Assoliments socials tan miraculosos com la multiplicació dels salaris mínims, de les pensions i de les remuneracions funcionarials quedaran arraconats per la lluita agònica contra un tirà presumptament mort. Ni el franquista Vizcaíno Casas es prenia seriosament la seva novel·la ...Y al tercer año resucitó, però les pantalles s'han inundat d'advocats de la família del dèspota, nostàlgics de l'autèntic Règim i frares trabucaires falangistes. Per no parlar dels milions de votants que aquesta primavera neutralitzaran l'afany suïcida per rematar el dictador. Només un polític espanyol ha estat donat per mort més vegades que Franco, i també es diu Pedro Sánchez.
