Tant li fa qui siguis o a què et dediquis, que hi ha gent que només sembla orbitar-te per interès. Les primeres vegades que et passa trigues a adonar-te'n, perquè al capdavall les relacions personals estan plenes d'atzars i dinàmiques imprevisibles, però amb el temps descobreixes que hi ha persones que només apareixen quan necessiten alguna cosa. A força de topar-t'hi, conclous que són allà exclusivament quan els fas falta, i no pel sol fet de ser-hi. Els detectes per absència i omissió en moments clau de la teva vida, però també per la seva manifesta incapacitat de preguntar-te com estàs. Només això, sense petició afegida, sense matisos personalistes. No pregunten res que no requereixi una resposta adequada a la seva agenda, perquè en el fons com estiguis tu només els importa en tant de com els beneficia a ells. La seva presència sobtada coincideix singularment amb bons moments personals o professionals, o perquè et perceben proper a algú que encara l'interessa més que tu mateix. Aquesta modalitat de paràsit té, a més de la seva molesta intransigència moral, una característica que encara la fa més preocupant: la insistència a creure's que no se li nota. Un bon dia, reps un missatge, o se t'apareix en contextos íntims, i actua com si la vostra sinergia fos el més normal del món, quan en realitat porta escrit amb neons que és allà perquè vol alguna cosa. En temps de xarxes socials i comunicació virtual, el seu modus operandi s'ha tornat més absurd, perquè a l'equació hi hem de comptar el valor de la màscara. Ja pots estar fet una merda o passar una temporada horrorosa, que si saps projectar una vida feliç i productiva, els paràsits salten immediatament a la teva esfera privada, disposats a participar de l'alegria sense cap mena de rubor. És, aquest, un exercici digne de ser posat en pràctica: quan passeu un mal moment, llanceu l'esquer i ja veureu que en molt poc temps sereu molt capaços de discernir els que s'apropen per preocupació genuïna dels que ho fan per interès desaforat. L'únic avantatge del paràsit és que t'ajuda, i molt, a valorar com es mereixen aquelles persones que hi són sense motivacions ocultes. Hem d'assumir, per trist que sigui, que l'interessat sempre formarà part de la nostra fauna quotidiana, però si el convertim en el contrapès dels nostres triomfs aprenem a vindicar aquelles i aquells que realment contribueixen a millorar la nostra existència. I que són, al final, l'únic i veritable antídot contra el paràsit.