La vaga general que ahir va convocar un sindicat minoritari, amb el suport de la Generalitat, va ser un fracàs a la major part de Catalunya. Va haver-hi, fins i tot, menys aldarulls de l'habitual. Com sempre dic, hem d'esperar que en les hores posteriors a l'entrega d'aquesta columna no passi res desagradable i destacable. Hi ha sensació de fatiga. Per moltes raons. El complex panorama electoral que s'obrirà a partir del 28 d'abril i el judici als polítics independentistes presos s'estan convertint en uns plats difícilment digeribles. No sabem qui governarà Espanya d'aquí a tres mesos i no sabem quina serà la sentència judicial contra els imputats. En aquest últim cas, escoltant bé les respostes dels dotze presumptes culpables, pot haver-hi moltes sorpreses. Les diferències entre els advocats defensors s'estan fent més que paleses. Passi el que passi, en qualsevol cas, la gran majoria -des d'un sector independentista més moderat i bastant avergonyit de l'espectacle diari que ofereixen MHP Quim Torra i companyia fins una bona part del sector no separatista- firmaria tornar a la calma i a la tranquil·litat. Fer taula rasa i començar de nou havent après i reconeixent els errors comesos. S'ha de desconfiar de qui no reconeix errors. Seguir parlant de fer factible la república o amenaçant amb el 155 no s'arriba enlloc. Ahir, l'exconseller i exalcalde de Figueres Santi Vila va confessar el que molts ja sabíem i ell, parcialment, va deixar escrit en el seu darrer llibre: el seu esforç per intentar establir un pont entre la Generalitat que presidia el seu amic Carles Puigdemont i Moncloa, que hauria evitat el pitjor. Ho va intentar fins al final. La manca de coratge de l'exalcalde de Girona per convocar les eleccions anticipades va fer anar tot en orris. Segueixen fent falta els constructors, ja no de ponts, sinó d'aqüeductes. Amb el món on estem, no hem de perdre el temps.
