Com molts de vosaltres, avui m'afegeixo a l'aturada de país. Per donar suport, un cop més, als presos polítics i els exiliats. Per protestar per la situació injusta que pateixen des de fa més d'un any.

A mesura que anem veient sessions del judici, creix la perplexitat davant les preguntes que els formulen els fiscals i l'advocada de l'Estat; davant d'aquest festival continu de confusions, errades, tergiversacions i malapteses. Més que afinar, com deia el ministre, la coral del Suprem desafina (i grinyola força). I com s'encallen quan busquen tuits, documents o remenen el PowerPoint! On és el segle XXI?

No deixa de ser d'un cinisme gruixut que, mentre l'aparell judicial intenta empaperar-los pel referèndum, PP i Ciutadans facin mans i mànigues per provar d'introduir al codi penal la celebració de convocatòries similars. Ens queda clar, oi? La votació de l'1-O no va ser un fet delictiu. Punt.

Demostrar, amb fets reals, que hi va haver sedició, rebel·lió i alçaments violents també els costarà força. Muralles humanes, repeteixen... Seria més exacte parlar de torres humanes: les dels castells festius que van aixecar moltes colles davant la Conselleria, oi?

Malgrat les adversitats, tots els presos polítics que han pogut parlar han demostrat la seva vàlua, serenor i fortalesa. Han ofert, a qui els hagi volgut escoltar, una lliçó brutal de democràcia, enteresa i dignitat. I els seus arguments, que haurien de fer envermellir els qui els acusen, demostren la fragilitat dels càrrecs que els imputen. Si això fos un estat de dret com cal, tots haurien de ser a casa seva des de fa molts mesos.