És ben bé que tot torna. Dissabte de matinada em van demanar de posar música al Yeah! de Girona i a darrera hora em va sorprendre que els amfitrions em suggerissin de punxar La faixa de La Trinca. No només perquè la consideren una cançó d'actualitat sinó perquè es fan creus que la lletra passés la censura. El diagnòstic és força encertat: si ara figura que vivim en llibertat i no es pot dir res, pitjor havia de ser en temps de dictadura. El fet és que llavors es va obrir una escletxa esperançadora. El dictador acabava de morir i encara cuejava l'escandalós cas Matesa, que va obligar l'Opus Dei a afluixar les pretensions del seu fundador d'embolicar el món en paper de diari, en paraules seves de bon interpretar. La lectura de les interlocutòries de la Inquisició espanyola al segle XVI, publicades fa cent anys per la californiana Zelia Nuttall, ens poden fer entendre que els temps no han canviat, que tot torna, tant els mètodes repressius del manaire com els recursos enginyosos de l'acusat.
Ara mateix, la faixa no està de rebaixa. Podem importar cotilles de ponent, de llevant i del nord. També el processisme té tics inquisidors ja que imposa falsedats com a veritats per combregar, com ara que al Parlament es va declarar la DUI. Les obvietats no les podem dir sense córrer el risc de ser malnotats. Es també ben curiós com han canviant les tornes en pocs anys. Després de La faixa, a l'institut vam descobrir que si escrivíem a l'ambaixada de la Unió Soviètica ens enviaven caixes plenes de llibres. Sortíem d'una dictadura i ens engrescava el costat fosc, que potser era igual o pitjor. I ara, quan sento les discussions dels nois de l'institut que tinc a tocar del cau, m'esvera la passió que senten per les arengues dels de Vox. I em sorprèn que els elogis els facin nois amb orígens d'arreu del planeta, que serien els primers de rebre si triomfessin les tesis racistes del partit que enalteixen. I també, tot s'ha de dir, esgarrifa l'odi que senten per tot el que fa tuf de català. Es com tirar-se pedres a la teulada, potser el mateix que fèiem quan escrivíem als soviètics. L'interès de l'Estat per promoure grups d'extrema dreta és difícil d'analitzar. Tant pot ser una conxorxa a tot el món occidental com una reacció local a l'independentisme. El que no hem de fer ni en broma és fer la gara-gara als fabricants de faixes. Venen mal dades i algun refugi haurem de trobar, encara que sigui cantant a cor què vols cançons dels anys setanta en bars de matinada.
