A les infàncies llunyanes les mainades gironines esmolàvem pantalons i faldilles a la pedra rossoladora del peu de l'escalinata de la catedral. Rossolant, havíem de donar necessàriament l'esquena al primer monument gironí. No ens imposava, ens era familiar, ben a l'inrevés del que hi experimenta el turista que ha de fer-ne un flaix nerviós. Després ja ens va venir l'escalf del creixement en la coneixença d'un fascinant paisatge de pedra viscuda. Hi ha punts de vista en la contemplació d'un paisatge. L'historiador de l'art i l'artista plàstic veuen diferent una ciutat de pedra; també s'ho miren d'altra manera un turista distret i un visitant meticulós. Un picapedrer que es mira la pedra de Girona hi veu la resistència de 1.600 kg per centímetre quadrat. Un coleccionista trobaria la pedra més gran de Girona a la muralla de les Àligues. Un transeünt pot veure al barri de Pedret que un picapedrer del segle XVI ens va llegar la seva millor credencial, com un escut d'armes, les eines del seu treball, escarpres i maces. Els estudiosos ens fan fixar amb les peces de l'abric prehistòric de Pedra Dreta i els còdols del Puig d'en Roca, i el poblat ibèric de la Creueta, tot un perímetre marcat en pedra. I tot fa pensar en els treballadors d'aquelles pedres, els que anònimament surten als llibres de comptes de l'«obra de la seu», llavores que deixaven senyals pintats a les files de pedres que havien col·locat 28 colles de jornalers a la catedral del segle XIV. Tothom es pot sentir identificat amb l'oda a Girona, de Camil Geis: «carrers, palaus, llambordes i muralles, tot t'ho donaren unes grans pedreres nades al cor d'uns muntanyes nues».

Una ciutat amb tanta pedra t'insereix en una cultura que ens ve de lluny. La ciutat «feixuga de pedra», com deia Ruyra, genera una relació entre els gironins i la pedra. La llegenda d'haver de fer un petó al cul de la lleona per ser bon gironí, és significativa: ha de ser un petó sobre pedra, no es podia pas inventar un tal segellament sobre una fulla de plàtan de la Devesa, fugissera. Un altre sòlid testimoni és aquell de Josep Pla tocant la pedra dels porxos: «posàvem l'esquena sobre les pesants columnes i la forma de l'esquena coincidía amb la curvatura de la columna i ens feu sentir que a l'hora de la mort el nostre cos s'ajustaria a aquesta terra clement i hospitalària». La mateixa pedra ofereix a Girona tota una simbologia a dintre la catedral: davant per davant hi ha la pica baptismal, de les més ben treballades a la seva època, i el monument gòtic funerari més notable de Catalunya; principi i fi, convertits en pedra.

La interiorització de la pedra de Girona es fa molt personalment, més enllà dels sentits, si cal. L'estimat periodista Carles de Bolós, «Gerión», en un dels seus quatre mil articles explicava que a la pujada de Montjuïc per la banda de Sant Pere de Galligants, i de cara a la catedral, l'eco repeteix una paraula de dotze síl·labes; coneguda com era l'absoluta sordesa del recordat escriptor, és innegable que Gerión tenia fe en la vida màgica de la pedra de Girona.

«La pedra de Girona» és el títol d'un cicle de conferències que s'està celebrant a l'auditori de la biblioteca Carles Rahola, de Girona. És organitzat pel Museu d'Història de Girona i l'Institut d'Estudis Gironins; amb periodicitat quinzenal, fins al maig, s'ofereix un coneixement complet sobre el material més emblemàtic de la ciutat, amb visions sobre la seva naturalesa geològica, ús en la construcció, les pedreres, l'esclat escultòric, la literatura que ha generat i la seva expansió.