22 de febrer de 2019
22.02.2019

L'església catòlica i la pederàstia

22.02.2019 | 00:38

A les xarxes ha aparegut un post on es diu que 8 de cada deu capellans són «gais». Ja es veu que això és poc credible, ja que confon gai amb homosexual i, el que és més greu, amb pederasta, tractant-se, com es tracta, de coses ben diferents. Ara bé, el fenomen de la pederàstia és una taca infame i criminal que l'església catòlica arrossega, amb l'agreujant que tot el que ha fet és amagar-ho, ja que això afecta el seu «honor» i imatge, i normalment ha prescindit de les víctimes. Si un capellà, un monjo –o un bisbe– era pederasta, a l'interior de l'església no li passava res, simplement callaven o el traslladaven, per fer mal en un altre lloc. I el Papa, evidentment, és còmplice d'aquesta situació.

L'Església, històricament, ha amagat i fins promogut grans crims –contra els jueus, els homosexuals, les dones, els catalans.... Això no vol dir que, a nivell de base, hi pugui haver monges i capellans, o seglars, admirables, que només fan el bé, sigui a l'Índia o aquí, i que molts creients se sentit confortats per aquesta religió –com passa amb totes, capaces de grans crims a grans bondat, de l'islam al budisme. Però en cap religió es troba, d'una forma tan generalitzada, el fenomen criminal de la pederàstia. I la culpa és de la mateixa Església. La culpa es diu celibat obligatori –que no existeix en cap altra confessió cristiana, ni entre els ortodoxos, ni entre els protestants ni tan sols entre els catòlics orientals, com els caldeus, els siríacs, etc. I això no és un dogma, és un reglament, i ho ha dit el mateix Papa. Un reglament que data de 1123 (Concili de Letran).

Per què aquesta obstinació tan poc evangèlica com antinatural? Un personatge molt important, seguidor meu a la revista El Temps, assessor econòmic dels Rotschild i del Vaticà –que coneix com el palmell de la seva mà– me'n va donar la clau: és una qüestió econòmica. En efecte, imagineu que els milers de capellans, bisbes, cardenals, etc., a l'hora de fer testament, en comptes de deixar els seus béns a l'Església, els deixessin a la família, si estiguessin casats, com passa amb els sacerdots de la resta de religions. M'ho va raonar del dret i del revés, i hi va afegir una informació pertorbadora, em va dir: «dels bisbes cap amunt, no n'hi ha cap que cregui en Déu». I, a més, ho va il·lustrar amb diversos fets. Per exemple, el del rector de Santa Maria del Mar, al qual se li'n va anar la mà dels diners de la parròquia i el bisbat, per treure-se'l de sobre, va fer sortir als mitjans que l'havien suspès per pederasta, cosa que en aquest cas era completament falsa. Així va aconseguir que la premsa en parlés.

L'església sap que els camins de Déu són inescrutables i, de la diplomàcia vaticana, als bisbats o als simples ordes religiosos, són capaços de gran crims, siguin econòmics, mafiosos o dels altres. Només cal veure El Padrí, prou ben documentat. Aquí hi apareixen els bisbes de Barcelona i altres diòcesis catalanes, com la de Girona, ordes religiosos –com els Maristes–, col·legis de l'Opus i altres sectes, si més no units en el seu afany d'amagar aquests crims execrables.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook