Després de la primera setmana del judici oral que es porta a terme al Tribunal Suprem amb relació a presumptes comissions de delictes per part d'antics membres del govern de la Generalitat, la presidenta del Parlament de Catalunya i els presidents d'ANC i d'Òmnium, tot i no haver finalitzat la fase d'interrogació dels potencials delinqüents per part de la Fiscalia de l'Estat, l'Advocacia de l'Estat i de l'acusació privada (Vox), es pot dir que ha emergit la desobediència - una de les imputacions- i res més.

He afegit «per ara», en el títol, atès que s'està en el vestíbul del judici: Presentació de les inculpacions, defensa de la innocència dels acusats i interrogació d'aquests - i encara no tots. En els propers dies, s'entrarà en la fase testifical i més endavant en la pràctica de la prova. L'aforisme diu, amb raó, que «la veritat en el judici la diuen les proves», i no pas els implicats, els acusadors i els defensors. La valoració de les proves la porta a terme el tribunal, sempre subjectat a Dret.

Tanmateix, tot i subratllar que l'imputat pot mentir i no li passa res, com molts varen descobrir atònits en el llibre Vint-i-cinc anys i un dia del col·lega i amic Carles Monguilod, dels interrogatoris fets als antics consellers Forn, Turull, Rull, Bassa, Borràs, Mundó i Vila es pot inferir que es va donar desobediència reiterada als fins a sis requeriments que els va fer el Tribunal Constitucional. Dir que ells seguien la llei i les mocions aprovades pel Parlament de Catalunya, suspeses per l'intèrpret màxim de la Constitució, aprovaren i convocaren un referèndum d'autodeterminació, igualment suspesos, equival sí o sí, i també sí, a una desobediència nítida, per més palla dialèctica que alguns -no tots- hi posaren.

L'últim declarant, en Sànchez, tot i que no fou receptor de cap d'aquests requeriments, en declarar-se coneixedor dels distints pronunciaments de l'esmentat tribunal i ser motor d'una campanya de participació en un referèndum declarat inconstitucional també desobeí, ja que tot ciutadà ha de respectar la llei i les resolucions dictades per òrgans judicials en defensa d'aquesta. Els consellers Junqueras i Romeva varen decidir, en ús de la seva llibertat, fer un tomb pel món de les idees com si volguessin imitar el cèlebre Tintín. Ambdós tenen una pelegrina idea del martirologi. Però, repeteixo, administraren com volgueren la seva llibertat.

Per més que els fiscals ho intentaren, així com l'advocacia de l'Estat, les xarxes llençades no pescaren ni el delicte de rebel·lió amb l'obligat segell de violència per cometre'l, ni tampoc el de malversació del cabdals públics. Quedaren meridianament clares igualment algunes coses no menors: aspirar a l'autodeterminació de Catalunya no és cap delicte i desitjar la forma republicana de l'Estat tampoc ho és a Espanya, «l'estat opressor». Faria bé el vicari Torra de prendre nota i deixar de mentir. I seria saludable que això fos interioritzat pels independentistes que no per ser-ho no cometen delicte en un estat democràtic i de Dret, tot i que molts els satanitzen.