Perdre l'oïda per a les tragèdies porta a repetir-les. Des del punt de vista moral, facilita donar les culpes a alguns dels actors, quan una bona sensibilitat mostraria que tot anava regit per l'automatisme despietat de la destinació. La tragèdia és una de les perspectives des de la qual mostrar la finitud humana, i oblidar que existeix debilita el judici moral, ja de per si sempre sospitós. Però sobretot debilita el judici polític i projecta sobre els pobles l'atmosfera tenebrosa dels psiquismes inestables. Escoltant Casado aquests dies he tingut la impressió no només que està dominat per exageracions dogmàtiques, sinó que no té ni idea de les conseqüències potencialment tràgiques de les seves paraules. Al meu entendre, tenir oïda per a les tragèdies és una qualitat que hauria d'acreditar tot aspirant a polític.
Sabem que el dispositiu que prepara les tragèdies és sempre el mateix: el misteri del temps. Qualsevol que miri els últims anys d'Espanya apreciarà que tot ha començat a rodar amb aquest automatisme que s'escapa de la voluntat dels actors. No és que estigui fora de control. És que porta la seva pròpia lògica, que no és la pròpia dels humans, que se'ls imposa ineluctable. Per això l'últim que pot emergir de la situació que ha portat a la convocatòria d'eleccions generals és el retret. El millor és que portés el poble espanyol a una reflexió presidida per la sensibilitat per la tragèdia. L'últim whatsapp de la vicepresidenta Calvo a Aragonès i Artadi tenia alguna cosa d'aquesta sequedat amb què s'acomiaden els mariscals de camp abans de donar l'ordre d'atac. Amb bon sentit es van evadir els retrets. La pregunta és: Podien fer una altra cosa tots dos actors?
No. Com deixar de parlar d'autodeterminació quan el dia abans s'iniciava el judici contra tot el Consell de la Generalitat i la presidenta del Parlament? Hi podia haver una sentència més dura contra ells que dir-los que les seves forces polítiques ja havien renunciat a l'autodeterminació, quan ells eren jutjats per la proclamació de la república catalana? Hi havia forma més cruel d'abandonar-los? Demanar que en qüestió de dies es renunciés al dret d'autodeterminació, quan no només no estan curades les ferides més recents, sinó que es va iniciar el judici dels polítics presos que van protagonitzar aquells fatídics successos, era alguna cosa més que impossible. Totes les tragèdies sorgeixen d'un temps condensat que desarbora les ments i passen per un instant en el qual apareix la maledicció de les coincidències simbòliques.
Calia distendir els ressorts del conflicte perquè duien a escenaris molt lletjos. Aquesta coincidència de successos, però, ha determinat la decisió dels actors. No obstant això, caldrà demanar temps per a Catalunya. És hora de saber que fem servir un assumpte perillós i que qualsevol solució peremptòria no farà sinó agreujar les coses. Moderar les posicions enfrontades serà un llarg procés. Pensar que en les condicions actuals l'Estat pugui reconèixer sense més el dret d'autodeterminació és utòpic, tant com pensar que Catalunya deixi de ser un focus de tensions per a Espanya. No fins i tot la democràcia, sinó sobretot la democràcia requereix un context de celebració i uns rituals socials que estan lluny d'estar vigents a Catalunya. Prendre decisions d'enorme transcendència en situacions d'excepcionalitat respecte de la pau cívica, o en moments en què una part de la població culpabilitza l'altra, és escriure les primeres pàgines d'una gran tragèdia.
Els actors han d'instal·lar-se en una mirada que els doni temps, perquè allò propi de les situacions tràgiques són els temps accelerats. Aquests moments arriben a la seva característica accelerada quan els actors creuen que els falta temps. Per això s'han de lliurar a processos d'escalada. Per contra, tots els èxits de la cultura humana procedeixen d'aconseguir guany de temps. Si alguna cosa ha tingut de bo el Govern de Sánchez i l'acord de les forces de progrés que li han donat suport, ha estat que no ha tingut presses per envoltar el problema català i ha permès una contínua exploració d'oportunitats per teixir contactes, forjar relacions, articular antecedents, generar espais en què la independència no estigués en primer pla. Aquest temps llarg ha estat provisionalment trencat per la significativitat de les coincidències. Que la decisió a favor de mantenir el Govern hagués de fer-se amb el judici obert als líders independentistes és la irrupció de la manca de temps. Mentre l'ombra d'aquest judici i les seves conseqüències segueixi projectant-se sobre la política espanyola, no podrem entrar en els processos d'acostament.
No obstant això, ara s'obre un període de reflexió i aquest és l'avantatge de la ritualitat electoral. Tota l'estratègia de l'Estat ha de passar perquè la mentalitat al món separatista no estigui dominada per la síndrome Puigdemont. Per suposat, aquest home ha proclamat al món que no espera res d'Espanya, però hauria de dir-nos en quin país té posada la seva esperança. Ara bé, si l'Estat finalment no és capaç d'oferir un nou començament a la situació en què estan els polítics presos, si tot el que ha d'oferir és un futur de 25 anys de presó, llavors Puigdemont guanyarà. Si la seva mentalitat es trasllada a totes les forces polítiques, no hi haurà manera de guanyar temps per tornar-nos a un nou contracte que mostri la possibilitat de convivència hispanocatalana.
Però quan reflexionem i sabem tot això, llavors ve un senyor i proclama que el 28 d'abril es juga l'opció entre vendre Espanya als independentistes, o una aplicació radical de l'article 155, i que el que s'està fent amb aquestes converses inicials del Govern Sánchez amb el grup de treball de la Generalitat és senzillament el programa d'ETA. Jo suggereixo que això és tan greu i irresponsable com proclamar simbòlicament la independència de Catalunya. Es vol dir amb més claredat que es prepara la il·legalització dels partits catalanistes? Es pot afirmar de forma més insensata la criminalització d'una gran part de la ciutadania catalana? Aquest senyor, Pablo Casado, no desitja jugar al llarg termini. S'ho juga tot a aquest dia. Sabem per què. Està instal·lat en el temps curt de «Cèsar o res». Si no governa, perdrà la confiança del seu partit, si és que no l'ha perdut ja. I per això ha d'accelerar el seu discurs i radicalitzar-lo, i portar-nos a una situació de no retorn respecte de Catalunya que, de realitzar-se, comprometrà la democràcia espanyola.
He de mostrar un detall més per concloure que aquest home no té oïda per a la tragèdia que prepara? Suposem que guanya el 28 d'abril i estableix, com s'anuncia, l'article 155. Això implicaria imputar per algun delicte els actuals governants catalans i buscar la seva presó preventiva. Després esperaria que es radicalitzessin les actuacions dels CDRs. I des d'aquí, Casado espera tenir l'oportunitat d'il·legalitzar les forces independentistes i, amb unes eleccions sota aquesta providència, lliurar la Generalitat a un govern titella de Madrid.
No tenir oïda per a la tragèdia de vegades és senzillament fantasiejar que el món és de tal naturalesa que es plegarà als nostres somnis. Però posar el destí d'un país sencer sota aquesta atmosfera sinistra en què un descerebrat es posa al capdavant de tots els descerebrats, com el cec que guia altres cecs, és la manera més directa d'alterar el temps comú per donar una oportunitat a un paio que sempre va tenir presses, que sempre va arrossegar d'altres a escurçar els temps, en la seva llicenciatura, en els seus màsters, en la seva política. Esperem que els espanyols ens n'adonem, i així ens donem temps el 28 d'abril.
