Quan jo era petit, un dia em portaren de visita a casa del Mestre de Capella de la seu. Casa que estava situada ran l'escalinata de la Catedral. És el record més antic que tinc del Barri Vell de Girona. A aquella edat el nostre centre d'activitats era molt reduït. Gairebé es limitava al camí de casa al col·legi, col·legi que ja s'elegia segons la proximitat al domicili. I els diumenges de casa al temple parroquial per assistir a la Missa del matí, i al Catecisme, que era a les tres de la tarda. També la distància a recórrer era mínima, uns cent metres. Una cosa extraordinària era anar a la Devesa, a l'estiu.

En aquell temps s'acostumava a anar de visita. Les persones de família propera o no tant propera, o les amistats, es visitaven, i per no deixar la mainada sols a casa o per exhibir-los davant la parentela o les amistats, se'ls portava també a complir amb el costum de la visita. No cal dir que les pobres criatures s'hi avorrien; però s'havia de resistir, i esperar ser major d'edat per anar adquirint una certa autonomia, i en lloc d'anar de visita protocol·lària poder fer uns volts per la Rambla. Però la visita a aquella solemnial casa veïna de la Catedral resultà per mi molt divertida i instructiva. No pel contingut de la visita en si, sinó per la forma com vàrem ser rebuts i com se'ns obrí la porta. Per a mi va ser una gran novetat.

En arribar-hi vaig veure que al costat de la porta d'entrada hi havia una anella. Estirant aquella anella se sentí el toc bastant discret, però prou oïble, d'una campaneta. Seguidament sortí a la finestra del primer pis el cap d'una senyora. En veure que érem gent coneguda i de confiança ens digué que empe­nyéssim la porta, mentre ella des del seu lloc estirant un cordill aixecà la balda de seguretat i la porta cedí i ens franquejà el pas. És clar que jo no vaig veure el cordill, ni sabia com misteriosament la porta havia obeït el mandat de la senyora de la finestreta. El mecanisme del cordill me l'explicaren després. Aquest rudimentari sistema d'obrir la porta des del pis, sense necessitat de baixar i després pujar escales, no era pas exclusiu de la casa que aquell dia visitàrem. En els laberíntics carrerons del barri arqueològic de Girona, barri que en aquell temps també podia rebre l'apel·latiu de levític, s'hi haurien trobat moltes altres cases que gaudien d'aquell còmode, encara que molt elemental sistema.

Però aleshores ja hi havia també moltes altres cases a la ciutat, i concretament també en aquella noble barriada, que tenien sistemes diferents d'accés. Grans casals senyorials o modestes cases de menestrals tenien els seus majestuosos portals, unes, i la més senzilla porta les altres, obertes durant les hores del dia, i tancades durant les hores nocturnes. Les cases importants solien tenir un porter que controlava l'entrada i al mateix temps prestava serveis als residents en l'edifici, i orientava les visites que es poguessin presentar. Algunes de les cases importants tenien dues escales d'accés. Una arribava exclusivament al pis principal, habitacle de la família propietària de l'edifici. Una segona escala donava accés als pisos superiors. I també tenia accés al principal, com a porta de servei. Originàriament els pisos superiors havien estat dedicats al servei i traster i complement del principal. Posteriorment es convertiren en pisos de lloguer. Com també algunes de les solemnials entrades de la planta baixa es convertiren en comerços. I els porters de dedicació exclusiva foren substituïts per petits artesans, especialment pegots, que alhora que feien la seva feina professional atenien els serveis de porteria.

Com hem dit abans, la majoria de portes i portals estaven oberts durant el dia, amb vigilància unes i sense vigilància les altres. Els habitants de cada casa ja es preocupaven que durant la nit els accessos quedessin ben tancats. Però amb el pas del temps s'anaren promulgant disposicions oficials que obligaven a tenir llum en les entrades, des d'entrada de fosc, fins a les deu de la nit, hora establerta pel tancament de portes i portals. També era a les deu de la nit que el sereno del barri començava el seu servei. El sereno tenia les claus de les portes de totes les cases. Si algú sortia de nit i s'havia oblidat de portar la clau, ja sabia que el sereno li podria obrir el portal de casa. Un costum que tothom respectava era que, quan en la casa hi havia un difunt, durant el dia, si la porta tenia dos batents, tancar-ne un. I si només tenia un batent, es deixava entreobert. Així el que passava pel davant de la casa s'assabentava del decés.

Totes les portes exteriors, com també les de cada pis, tenien el corresponent picaportes. Element indispensable per anunciar la visita i demanar pas. Era més elegant que el cordill i la campaneta, però per obrir la porta de l'escala s'havia de baixar, no es podia fer des del pis.

Donant un, dos, tres... pics se sabia si es referia al primer, segon, tercer... pis. I si cada replà tenia dos pisos, al pic o pics s'hi afegia el repicó.

El visitant que es presentava més sovint era el carter. Hi havia cases en què el carter era molt esperat. Especialment si la família tenia algun dels seus membres que estava de viatge o que vivia fora de la ciutat, i esperaven notícies. Si a la casa hi havia una joveneta que esperava carta del pretendent. Si s'esperava el resultat d'un negoci. En aquests casos el carter donava els pics corresponents i l'interessat o interessada baixaven, generalment apressats, per no fer esperar més temps el carter i per l'interès a rebre el missatge que desitjaven. Fora algun cas excepcional, per descuit o per gasiveria, el carter solia rebre una petita pro­pina. Que encara que fos d'uns cèntims, tenia la seva importància; de deu cèntims en deu cèntims, el sofert funcionari s'anava fent un petit complement a la modesta paga que rebia pel seu feixuc treball.

Poc a poc tot s'anà modernitzant i augmentaren les comoditats. El timbre elèctric substituí la campaneta i el picaportes. L'ascensor facilità pujar i baixar escales. Les bústies col·locades a l'entrada de l'edifici evitaren que el carter hagués d'esperar que el destinatari de la correspondència baixés a recollir-la. Però amb la contrapartida de la desaparició de l'antiga propina, ja que ni tan sols hi ha contacte entre el carter i el destinatari. I finalment el porter automàtic permet saber qui es presenta i obrir la porta sense haver de baixar i després pujar les escales.

Aquell rudimentari sistema de rebre el visitant i obrir-li la porta, observat en una casa veïna de la Catedral, és ja històric i àmpliament superat, però hem de reconèixer que no era altra cosa que el precedent del modern porter automàtic.