Siguem-ne conscients

Pilar Casas Latre FORNELLS DE LA SELVA

Els dies passen. Ens despertem, esmorzem i ens vestim, a vegades a cent per hora a causa que el despertador s'ha oblidat de sonar. Arribem a l'escola, atenem a classe (o no), parlem i riem amb els amics. En acabar l'escola, arribem a casa, estudiem o fem deures, potser el gandul, i cada dia acabem fent el mateix.

Aquesta és la nostra rutina, la complim perquè és el que ens toca ara que fem segon de batxillerat. Però no ens n'adonem que ja som a tres mesos d'acabar el curs. Que l'any que ve tot canviarà per a nosaltres i no retornarem a aquells dies en què tornàvem a l'escola després de tot un estiu sense veure'ns, perquè ja no hi tornarem, i no en som conscients. Ens hem acostumat a aquesta rutina tan normal per a nosaltres però que tant trobarem a faltar d'aquí a set mesos quan ens veiem entrant per la porta de la universitat. Hem d'aconseguir que la rutina a la qual ens hem acomodat no se'ns faci tan habitual i sigui cada dia una aventura per recordar quan ens manqui. I sobretot ser conscients del que ens queda per viure els pròxims tres mesos.

Tant d'odi!

ÀNGELA FERRER I MATÓ GIRONA

S'apropen unes eleccions per escollir qui governarà Espanya, això ja ho sabem tots. Ara bé -em pregunto- la millor manera de fer propaganda per a què et votin és: Casado: Imposaré un 155 permanent i dur per a Catalunya; Rivera: «A los catalanes, ni agua»; Abascal a l'espera de dir-la més grossa per tal d'asfixiar Catalu­nya... De veritat els millors eslògans i lemes per a una campanya electoral és aquesta? Jo creia que s'havien de prometre (encara que després el més segur és que no es complirien) millores socials, millors prestacions, millor sanitat... Tant ens odien per ser aquestes que he citat les millors promeses com eslògans de propaganda per tal d'aconseguir el major nombre de vots possibles? No puc creure que tot Espanya els voti a qualsevol d'aquest trio si el seu lema bàsic és anar contra una comunitat que a més és la que més contribueix a apaivagar la precarietat d'altres autonomies com Extremadura la qual té també (incomprensiblement) la dèria de l'aplicació del 155 a Catalunya. Encara em nego a creure-ho i de veritat que cridaria a plena veu: Desperta't Espanya! I no et deixis entabanar que aquest no pot ser el nucli bàsic d'una campanya electoral si no és que a la nostra pell de brau hi visquin més rucs que persones.

Lionel Messi i el càncer infantil

pere espinet coll ANGLÈS

Lluny queden aquells anys que un noi de pam i mig meravellava amb els seus malabarismes als aficionats i als bons degustadors de la pràctica del futbol.

L'aterratge de Lionel Messi a Barcelona no va ser gens fàcil: la seva adaptació, deixar els amics de la infantesa, buscar aixopluc per a la seva família, a qui, sortosament, el Barça i un empresari gironí, segons el meu parer, varen donar un cop de mà.

No seré jo qui avaluï les qualitats futbolístiques d'en Lionel. Sincerament, crec que un fenomen així serà irrepetible, amb el permís de Johan Cruyff, Ladislao (Laszi) Kubala, Alfredo Di Stefano, Pelé, Maradona, etc.

Però en la seva vessant humana, com a aficionat del Barça i ciutadà, m'enorgulleix que tota una figura com en Lionel, amb les seves i altres aportacions de diferents sectors, han posat fil a l'agulla, per tal que l'hospital de Sant Joan de Déu junt amb el SJD Pediatric Center de Barcelona, en construcció, siguin un referent humanitari, per tal que tots els infants amb «anomalies» puguin superar-les amb una bona qualitat de vida.

Sanitat pública

Àngel Jiménez Navarro SANT FELIU DE GUÍXOLS

Ahir llegia a la premsa que «els pactes no convencen els més puristes, però milloren la vida de tots». Em pregunto si això ho podríem aplicar a la sanitat pública de Girona, a l'hospital Trueta. Des del juny del 2018 estic en llista d'espera. I encara no em toca. Aviat farà l'any. Tot és provisional a la vida, diuen. No culpo els professionals -metges i infermeres-sinó a l'administració de salut catalana i als partits polítics que no lluiten per millorar la vida de la gent més necessitada, malalts..., perquè s'han marcat altres prioritats més ideals, poc concretes i gens compartides.

2.400.000 euros haurien millorat sanitat -un nou Trueta, potser?-, educació, infraestructures. I uns senyors han dit que no, de lluny estant.

La frivolitat amb què una consellera catalana -econòmicament ben situada, suposo- assegura que primer són els drets i no pas els diners (per si de cas, els diners i la salut privada -ells- ja la tenen a toc) ratlla la irresponsabilitat i clama al cel dels pobres. Benaurats!

Ho sento molt. No tant per mi, personalment, tot i que la situació se m'ha complicat amb una fístola amb risc d'infecció. Sinó per molta altra gent. Sobretot, pels altres.

Jo, per la meva banda, com el vell Simeó, ja entono el Nunc dimittis