S hi va referir Gabriel Alomar l'any 1907 a El Poble Català i el concepte es va escampar aviat, com demostra la conferència Catalunya-ciutat. Fantasies i realitats l'any 1908 de Pere Cavallé, que entre 1915 i 1922 va ser president del Centre de Lectura de Reus. En va parlar, a més, un dels principals ideòlegs del Noucentisme, Josep Pijoan, que va escriure: «Aquí, on tot és possible, farem una gran ciutat ideal, la gran ciutat industrial dels nostres somnis. Farem una ciutat on pugui esclatar la nova civilització sospirada de les democràcies». Força anys després, el número de febrer de 1926 de la Revista de Catalunya publicaria una enquesta entre intel·lectuals de fora de Barcelona sota el títol de Per la Catalunya-ciutat. L'objectiu era debatre sobre el paper del teixit urbà estès arreu del territori en la conformació de «la unitat cultural catalana». El somni de la Catalunya-ciutat era, doncs, cohesionar el país, potenciant-ne la xarxa d'equipaments, promovent-hi vincles de col·laboració i atribuint a la cultura una responsabilitat dignificadora i enaltidora de la societat. Es concebia la Catalunya Ciutat com un país amb un accés des de totes les comarques a uns serveis que garantissin la qualitat de vida dels seus habitants. Avui, quan el progrés de les comunicacions i la tecnologia ens hi ajuden poderosament, resulta oportú reprendre i actualitzar aquell objectiu. Són cada vegada més nombroses les poblacions que, per dimensions i nombre d'habitants, han esdevingut ciutats. En resulta un teixit prou ric i divers que s'escampa pel conjunt del país, dibuixant-hi una xarxa de centres polítics, econòmics, culturals, socials... que articulen una realitat que sovint reescriu el mapa comarcal i li aporta una major complexitat. A hores d'ara, el territori es desfronteritza i està més interconnectat i entrellaçat. Les àrees urbanes s'eixamplen i es dispersen. En un simposi dut a terme recentment a l'Escala amb el títol De poble a ciutat. Una nova governança, experts en urbanisme, paisatge, turisme, governança i cultura van debatre sobre aquesta qüestió crucial en la definició d'un model de país. S'hi va constatar la modificació vertiginosa de les condicions de vida humana, en el marc d'una crisi civilitzatòria, planetària, amb processos que presenten una acceleració que redueix la capacitat de donar-hi una resposta adequada des de les administracions. S'hi va destacar la importància de definir un relat que relligui passat i horitzó, que prioritzi l'interès general, que incorpori la participació ciutadana en l'acció pública, tenint-hi en compte la veu dels joves, i que impulsi la cooperació i la construcció d'aliances entre el món institucional i la societat civil en una interacció fecunda. Els límits tradicionals del concepte de ciutat van quedant superats i avancem en la direcció d'un país que, a l'hora que preserva i reforça la seva dimensió rural, fa una aposta per una Catalunya sencera amb la qualitat de vida d'una ciutat.