Costa entendre que un fiscal del Suprem afirmi que a l'1-O es van llençar muralles humanes contra la policia. Encara és més increïble defensar aquest discurs quan es repassen les imatges del dia del referèndum. L'antic tòpic que diu que una imatge val més que mil paraules es pot retorçar, manyocar i escórrer de moltes maneres. La veritat no acompanya la Fiscalia. S'acusa un músic d'haver tirat una tanca en contra del cos de seguretat, que, en comptes d'aguantar la terrible agressió, va disparar un tret i li va buidar un ull. El preu: una tanca llançada i que no va causar cap dany irreversible a ningú a canvi d'un ull. Quin és el barem que emana del protocol? Si aquesta qüestió fos mesurable d'una manera racional costaria de comprendre com analitzar d'una manera lògica les causes i els efectes. Això, el Tribunal Suprem ho posa a la taula decimonònica. Els culpables són els que defensaven les urnes. Les imatges i, també, els informes dels metges, no serveixen. Hi ha qui travessa moltes barreres de l'autopista amb un cotxe, devasta patrimoni privat de la via i se'l multa. Hi ha qui aixeca barreres d'autopista i se l'acusa de terrorista. També a qui se'l deté de matinada i sense ordre judicial. Hem vist quatre gats que a Amer tallaven llaços grocs. Oblidats per la seva pròpia gent han quedat subsumits a una realitat: l'abassegadora manifestació de Barcelona. Parlen de condemnats quan tot just es jutja els catalans. La desobediència civil i el pacifisme s'aprèn. La lliçó d'Amer, ignorar-los, ha estat magnífica. La realitat: qualsevol qüestió política s'ha de resoldre amb política, la negociació i el pacte. Als bons estadistes se'ls reconeix per la capacitat d'entesa.
