Les comarques gironines són un dels llocs més privilegiats on viure al món. En un territori considerablement petit (77x77 km si la província fos un quadrat) s'hi concentren una gran varietat d'elements geogràfics, paisatgístics i ecològics. Les alçades varien dels gairebé els 3.000 del Puigpedrós als Pirineus, als 5.000 metres sota el nivell del mar davant de la Selva marítima.

En poc més de dues hores es cobreixen aquests extrems, que inclouen una zona volcànica, una desena de massissos muntanyosos, el llac càrstic més gran a nivell peninsular, cinc rius, un extens mosaic agroforestal, conreus de vinya, olivera i fruiters, i els 200 km de la Costa Brava amb les seves grans badies, platges i cales gairebé inaccessibles, acompanyades de sistemes dunars, aiguamolls litorals, pinedes i penya-segats. Tot això fa que el territori gironí sigui considerat un punt calent (hotspot) de biodiversitat a nivell europeu, i no en va més del 30% del territori gironí es troba inclòs a la Xarxa Natura 2000.

Tanmateix, gaudim d'una localització molt estratègica que confereix un elevat dinamisme econòmic. D'una banda, la proximitat amb Barcelona i França han fet de les nostres comarques territori de pas del principal corredor internacional de comunicacions de l'Estat. Totes les infraestructures estratègiques d'abast continental passen o contemplen discórrer per aquest petit conjunt de comarques; l'AP7, la N-II, el tren convencional, el TAV, el corredor ferroviari de mercaderies del mediterrani, la MAT, o el gasoducte MidcAT. De l'altra, Girona acull una de les destinacions de turisme estacional més populars del Mediterrani, la Costa Brava, amb 5,6 milions de visitants anuals (2017). Tot això, ha dut a un model de desenvolupament econòmic molt expansionista, recolzat en les grans oportunitats que ofereixen la localització i les característiques geogràfiques, climàtiques i ambientals del territori gironí.

Hi ha una constant demanda o expectativa de més i majors infraestructures, de polígons industrials -malgrat els existents superen els 150-, bona part de l'agricultura s'ha orientat a la ramaderia intensiva de porcí per a l'exportació, i són més que conegudes les desmesurades previsions de creixement urbanístic residencial a la costa, als municipis del prelitoral i a les comarques de muntanya merament pel mercat de les segones residències i el turisme. Per tot això, el paisatge i medi natural gironins estan permanentment sotmesos a importants pressions i impactes.

I per tot això, no és estrany que les comarques gironines siguin bressol d'un gran nombre d'entitats i plataformes en defensa del territori, resultat en certa manera de la trama històrica d'assentaments humans.

Els municipis tenen una dimensió mitjana de 25 km2, amb un nucli habitat o urbanització cada 10 km2, i més del 60% dels termes no assoleixen els 1.000 habitants.

Per tant, tenim per raons històriques un territori molt ocupat o ocupat de manera molt difusa; de distàncies curtes («El meu país és tan petit que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí», Lluís Llach); i d'identitats molt locals. Hi ha un fort sentiment de pertinença i d'estima cap aquell petit racó que s'ha convertit en l'hàbitat de cadascú, fent que el vincle entre qualitat de vida i entorn proper sigui molt marcat.

I sort en tenim, perquè gràcies a aquest intens aferrament cap el paisatge de proximitat, s'ha pogut contrarestar l'enorme inèrcia transformadora derivada de les oportunitats econòmiques d'un territori tan ben posicionat i amb tants atractius.

Des que l'any 76 les campanyes en defensa dels aiguamolls de l'Empordà i del volcà Croscat a la Garrotxa van suposar l'aturada d'activitats d'impacte irreversible -una marina urbanitzada i l'explotació de la greda, respectivament- la mobilització ciutadana ha continuat activa fins a assolir 60 casos de paisatges salvats.

Seixanta llocs concrets del territori gironí, de major o menor dimensió i de naturaleses molt diverses que han estat alliberats del corró del «progrés». A més dels dos anteriorment citats, són uns quants els casos emblemàtics que han esdevingut espais naturals protegits, Cap de Creus, l'Albera, Cala Castell, o Pinya de Rosa.

Però són molts més els indrets ordinaris i discrets, que no necessàriament tenen elements per esdevenir un Parc Natural, però que conformen els paisatges quotidians per on transcorre la vida de molta gent. Paisatges lliures de construccions on se surt a passejar el gos, que permeten fer esport a l'aire lliure, que porten de casa a la feina, que acullen horts i prove­eixen aliments quilòmetre zero, o que generen espais de silenci, tranquil·litat i oxigenació mental. I també, espais que ajuden a mantenir un continu entre memòria i realitat, entre identitat i entorn en un context d'hiperacceleració i hipertransformació. Són llocs que ens permeten reconèixer on som i qui som («Busco un vell corriol on jo de petit jugava. Però tots aquells llocs ja han canviat sota el ritme de la humanitat.» Sanjosex).

Tanmateix i en conjunt, els Paisatges Salvats són també paratges de valor incalculable pel que fa als serveis que ens proporcionen. Són part essencial de la infraestructura natural que filtra l'aigua i recarrega aqüífers perquè la puguem consumir -malgrat tant que la contaminem-, que frena l'erosió ocasionada pel sobrellaurat de conreus i la construcció en pendents excessius, que absorbeix el diòxid de carboni emès pel trànsit i les calefaccions, o que mitiga els impactes de pluges torrencials i temporals de llevant. Defensar el territori és, doncs, molt més que un simple exercici civil de salvaguarda d'un determinat espai físic. És vetllar per la qualitat de vida, a raó d'una molt complexa relació entre entorn i benestar.

Amb qüestions relatives al patrimoni natural i la seva singularitat, al vincle entre paisatge i identitat, i als beneficis que obtenim directament i indirecta de la natura («Quants xalets de luxe hauran de construir per adonar-se i descobrir que el veritable luxe eren el bosc i la pineda que acaben de destruir?» Eduard de Ribot).