Les relacions entre PP i CiU (o PDeCAT) són com les d'una parella després d'un divorci traumàtic. Inexistents. El PP és, segons l'argumentari independentista, un partit franquista, feixista, anticatalà, i un llarg etcètera d'adjectius gens afectuosos. I l'independentisme és per al PP un moviment colpista, supremacista, nazi i encarna totes les malediccions divines. Malgrat tot això, i moltes coses més, el PP, juntament amb ERC, ha permès que l'equip de govern de Girona, en mans de CiU, hagi pogut aprovar els pressupostos de l'any vinent. L'abstenció de PP i ERC és, de fet, un vot afirmatiu encobert.

És probable que als votants PP no els hagi satisfet que el seu partit hagi salvat els pressupostos de la independentista Madrenas: «Que vagi a buscar el suport dels seus cadells de la CUP», em comentava un. I també és probable que molts votants de CiU estiguin irritats, encara que en aquest cas és més digerible perquè salven sense problemes el final del mandat.

A mi em sembla una bona notícia que PP i CiU hagin pactat els pressupostos encara que, en l'actual escenari polític, pugui semblar un acord antinatural. No ho podem paralitzar tot. Ja ho està prou amb la vaga indefinida del Govern de la Generalitat i amb el rebuig, més visceral que racional, a negociar els pressupostos de l'Estat. Tot pressupost té un component polític, però a les ciutats hi ha moltes partides que serveixen per resoldre i millorar la vida dels ciutadans. I si el PP ha aconseguit algunes coses i ERC unes altres, els principals beneficiats seran els gironins. Un pressupost és, i perdonin la comparació, com una alineació de futbol. Tots el faríem diferent. I, si els gsironins consideren que no és l'adequat ja existeixen mecanismes democràtics, o sigui les pròximes eleccions, per castigar o premiar. Una societat democràtica funciona així, o hauria de funcionar així. I es construeix amb les aportacions de tothom. La fragmentació política ha arraconat les èpoques de majories absolutes. Per tant, els pactes són imprescindibles i necessaris si no volem convertir les ciutats i els països en ingovernables i, per tant, paralitzats. Com passa a Catalunya.