Un cel de llautó carregat de grues, formigó, dos combois del Regional, una muralla de blocs de pisos. Així és el cel gironí des del parc Central. A sota, passatgers entren i surten entre el corredor de les estacions. Al mig es forma una rara espècie d'Arca de Noè urbana on conviuen, en parcial harmonia, totes les espècies. En cap altre lloc de Girona es veuen personatges tan diferents, de tantes nacions diferents, dels gustos i modes més variats.

En un sol banc semblen haver-se reunit tots els pidolaires del centre. A una banda, uns nois marroquins, els mateixos pentinats, perden el temps. Al costat d'ells adolescents negres parlen en algun dialecte africà, alts i prims com caçadors zulús, però amb jeans i sabatilles. Obrers catalans apuren un entrepà al costat de mares que passegen els seus nens. El parc fa de riba. La riba on acaba el centre. La riba on comencen la resta dels barris. Els dos corrents conflueixen allà. I això mateix semblen molts dels presents, empesos al parc per la mateixa naturalesa.

L'amor també té el seu lloc de trobada. Del simple flirteig adolescent, entre rialles, veus altes, esteris de reggaeton refregit, als enamorats que s'acomiaden com a Hollywood, amb un petó apassionat. A uns i altres els veuen passar els Testimonis de Jehovà, de sobri vestit i corbata, que han muntat allà el seu lloc i et conviden a parlar de la Bíblia. «Déu et sana, germà, al·leluia!».

Els que fan servir els trens per anar a treballar passen com fletxes. Amb comptagotes, comencen a arribar els turistes. Hi ha llacistes, espanyolistes, anarquistes, i un llarg «istes».

En una sèrie de bancs hi ha un grup bevent. Són soldats ucraïnesos escapats de la guerra. Tenen una ampolla de vodka amagada a la roba. Més enllà han fet una «quedada» un grup de dones argentines, se les reconeix pel mate, l'herba Taragüí i el termo. Qui diu que als adolescents no els interessa res, que passen el dia en mode realitat virtual, aliens al món? Amb els nois que es reuneixen en les anomenades «baralles de galls» del hip-hop gironí s'equivoquen. Tan sols quatre xavals, d'entre 17 i 18 anys, aconsegueixen reunir més de dos-cents adolescents, entre públic i participants. Música, enginy, poesia!

Si em preguntessin com és la Girona «de veritat», diria que la instantània del parc Central se li acosta. Aquesta riba on conflueix cert aire de poble de província amb una modernitat diversa, polifacètica, que no es fa esperar.