25 de febrer de 2019
25.02.2019
Diari de Girona

Frankenstein contra franconstein

25.02.2019 | 06:00
Frankenstein contra franconstein

El debat preelectoral se centra en la virtualitat de l'estrambòtic Govern Frankenstein, davant la puixança del marcial Govern Franconstein. El maniqueisme genèticament instal·lat, i la palpable debilitat dels candidats, planteja els comicis en potència com un duel de monstres vuitcentistes. Els trolls i els bots russos encarregats de manipular els resultats s'enfrontaran a problemes de nomenclatura, encara que s'agraeix qualsevol ajuda exterior per desentranyar un mapa polític espanyol que requereix un manual d'instruccions.
Les eleccions arrenquen només amb dues certeses absolutes. A l'abril s'instal·laran al Congrés una trentena de diputats nacionalistes, capitals per esculpir Governs i d'aquí la vigència de Frankenstein. La segona evidència apunta a la impossible majoria absoluta de les forces d'esquerres, un somni que només es pot veure empitjorat si els partits implicats pretenen alimentar-se del seu veí ideològic. El PSOE, convalescent, s'enfronta al dilema de succionar vots de Podem, a costa de deixar els antisistema amb xalet inservibles per a una aliança. Un vals letal entre la simbiosi i el parasitisme.
Frankenstein és un monstre amb barba, que aspira a la superioritat moral. Franconstein és el Franco que riu, el somriure permanent de Pablo Casado comença a exasperar els seus partidaris. En temps atribolats, la nomenclatura reclama el seu paper essencial. Per separat, PP i Ciutadans són partits homologables a la dreta pura europea. Ara bé, la seva conjunció amb Vox obliga a pluralitzar en les ultradretes. Els populars no poden pretendre que el «felón» Sánchez es troba contaminat d'independentisme, al mateix temps que els conservadors queden immaculats després de coquetejar amb la ultradreta.
La resolució de les generals obliga a recórrer als algoritmes. La primera hipòtesi planteja que PP, Vox i Ciutadans superin la barrera dels 175 diputats. Sense descomptes, o 176 o res. En aquest cas, game over, i el país saltarà del postfranquisme al neofranquisme. Per tant, el PSOE és el partit més votat, que no guanyador, segons les enquestes, però les ultradretes depenen de si mateixes per aconseguir La Moncloa. El problema és que el parcial CIS interpreta Andalusia com un miratge, en el seu sondeig després de les eleccions, i que cada vot que arrenca Vox procedeix de la marca popular. S'aplica aquí la mateixa interpretació que en el parentiu de PSOE i Podem.
En nom de la neutralitat que imposa la Junta Electoral, cal recollir la hipòtesi que les ultradretes es quedin per sota dels 176 diputats. En aquesta hipòtesi, retorn a la casella de sortida. Les urnes hauran estat estèrils, més enllà del significatiu detall de consolidar Sánchez. O de retallar sensiblement la collita del PP, en benefici de Vox. El perill de reeditar Frankenstein obligarà Franconstein a intensificar les acusacions d'«alta traïció». Les negociacions del PSOE amb una Esquerra disparada a les urnes poden quedar estancades, com ja va passar en els pressupostos. Ni tan sols l'indult massiu als condemnats del procés garantirà la sortida del mal pas. Noves eleccions, i així successivament?
(Paràgraf irònic) Si les ultradretes no sumen, i davant el panorama d'una iteració infinita de les eleccions, es reproduirà la solució que tan bon resultat va donar en la tardor de 2016. El PP imitarà la generositat mostrada en aquella oportunitat per més de setanta diputats del PSOE, que van facilitar amb la seva abstenció la investidura de Rajoy, perquè qualsevol solució era preferible a l'embús institucional. Si els socialistes queden per davant en el recompte, proliferaran els columnistes conservadors que reclamaran el sacrifici dels populars, en nom de la governabilitat (fi de la ironia).
En el proper Congrés conviuran un mínim de trenta diputats d'ultradreta sense el camuflatge del PP, al costat de la mateixa quota d'independentistes. Caldrà circular per la càmera amb cinturó de seguretat. Com en el musical King-Kong que ha rendit a Nova York, tant Franconstein com Frankenstein estan governats des de l'interior i a la vista del públic per dos polítics de generacions diferents, Aznar i Sánchez. El triomf absolut de les ultradretes materialitzaria, gràcies als esteroides de Vox, el somni aznarista de l'hegemonia de PP i Ciutadans.
Als comandaments de Frankenstein, el president del Govern acumula èxits minúsculs que al seu partit li costa reconèixer. Ningú no hauria imaginat el 2016, quan González, Guerra i altres lluminàries apostaven per donar suport a cegues a Rajoy, que el desnerit Sánchez acabaria la legislatura a La Moncloa. Ni que clausuraria la sagnia de vots cap a Podem, o que se situaria al capdavant dels sondejos. Per a la seva desgràcia, va reptar el veritable Franco i ara pot ser devorat per Franconstein.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook