En el judici del procés, els líders independentistes han defensat la seva actuació en el referèndum il·legal de l'1-O i en la declaració unilateral d'independència convençuts de complir un mandat popular.

Per tant, la coartada de la majoria dels processats consisteix en un fals dilema entre ser fidels a la voluntat de tot el poble de Catalunya, quan només tenien una majoria parlamentària, o atendre els requeriments múltiples del Tribunal Constitucional.

És a dir, els acusats haurien buscat «l'equilibri» i «la ponderació» entre el «principi democràtic» i «l'imperi de la llei». De fet, van optar per incomplir la llei.

A la vegada, afegeixen que no n'hi ha per a tant perquè el referèndum il·legal no va ser ni concloent ni transcendent. Obliden, però, que la Llei 19/2017 de 6 de setembre del referèndum d'autodeterminació regulava inequívocament el seu caràcter vinculant.

Pel que fa a la declaració unilateral d'independència del 27 d'octubre de 2017, els enjudiciats argumenten que era una declaració política, formal, solemne o simbòlica. Obliden, però, que va propiciar l'aplicació de l'article 155.

Alguns dels dirigents encausats tenen molta cura a deixar clar que no creuen haver violat les lleis. Tanmateix, per fer-los la guitza, el president de la Generalitat, Quim Torra, va pel món reiterant que «nosaltres posem la voluntat de la gent, la democràcia, per davant de la llei».

Així, doncs, cal analitzar aquesta teoria sui generis del mandat popular.

Karl Loewenstein, expert constitucionalista, escrivia en el seu llibre Teoría de la Constitución que: «La idea del pueblo como detentador soberano del poder no es sino una estéril y equívoca hipótesis si las técnicas electorales no están establecidas de tal manera que el resultado electoral refleje honrada y exactamente la voluntad de los electores».

És a dir, la voluntat dels electors en una democràcia representativa és un dogma de fe en ser impossible que els representants expressin els interessos del conjunt dels votants.

Per a més inri, l'article 67.2 de la Constitució i l'article 57.3 de l'Estatut disposen que els membres elegits no estan sotmesos a mandat imperatiu.

En suma, no es reivindicarà la democràcia directa (la Comuna de París o els soviets), pròpia de períodes insurreccionals?

Per aquí poden anar els trets. L'exconseller Josep Huguet escriu a Tres articles marxistes: «L'únic front que està qüestionant les estructures de poder bàsiques de l'Estat és el procés emancipador català». I afegeix que: «(...) per combatre-ho és bo tot el que sigui passar de la democràcia representativa a la democràcia directa (...)».

L'estratègia dels processats passa per abraçar el marxisme revolucionari?

És per fer-se'n creus!