Hi ha persones que, més que exercir d'elles mateixes en qualsevol context, el que fan és adaptar-se a les necessitats d'allò que creuen que afavoreix la seva imatge. Una immensa majoria ho fa per promocionar-se, i és per això que les xarxes socials creen una curiosa (i sovint anguniosa) paradoxa: mai hem tingut tanta informació de la gent, fins i tot de la que no coneixem, i al mateix temps es fa realment difícil conèixer-la de debò. Arriba a semblar que la sobreexposició és inversament proporcional a la capacitat de deixar-se veure a un mateix, perquè acabem posant tantes capes i tants filtres a la nostra personalitat que aconseguim fer-la indesxifrable. Pot ser un mecanisme de defensa, perquè al capdavall el món virtual genera unes lògiques desconfiances, però el problema és que hi ha persones que no s'adonen que ho fan, perquè han confós la màscara amb un estil de vida. Això també passa, i encara és més preocupant, a l'esfera íntima. Hi ha un bon grapat d'individus que, amb aquest esforç d'adaptar-se al que creuen que s'espera d'ells, amb aquesta insistència a voler assimilar-se als gustos i les opinions alienes, acaba desapareixent de la seva pròpia equació. No és només que no els coneguis: és que ni tan sols són éssers amb una personalitat en el sentit estricte del terme. Són el resultat de la mirada externa, de l'escenificació d'una percepció que no es basa en criteris propis, i això els converteix en espectres quotidians que vaguen per un món de superficialitats. Aquests camaleons, que es confonen amb el paisatge però mai fan res per dotar-lo de veritable contingut, presenten una sèrie de característiques comunes. Són, per exemple, els que no saps si fan proclames polítiques perquè de debò les pensen o perquè les han llegit en un tuit, o són els que vehiculen les seves opinions en funció de les ocurrències que consideren majoritàries. Només volen ser insignes en allò que els garanteix una mínima claca, perquè en el fons saben que defensar una idea en solitari posaria al descobert la seva insulsa lleugeresa. «Són», en tant que existeixen, només amb relació als altres, perquè la soledat només els torna el ressò de la seva vacuïtat. Per això les persones més reals, les que contribueixen a millorar-te realment la vida, són aquelles que et tensen i t'exigeixen: a totes les relacions, siguin sentimentals, amistoses o purament professionals, el que acaba essent veritablement suggestiu és que qui tens al davant et faci sortir de les zones de confort i t'empenyi a torpedinar les teves limitacions.