Les Deveses de Salt

i els gossos

Joan Benet GIRONA

De no fa pas gaires anys, a les Deveses de Salt, i allà on passa la Via Verda, molt sovint et trobes gent que hi va amb els seu gossos. Alguns seuen i els tenen a la vora. D'altres a passejar amb el gos lligat. Fins aquí cap problema. El problema o problemes són d'aquells que els deixen que s'esplaiïn. I els gossos ben contents.

I els amos també. Però què passa quan arriba una bicicleta? L'amo o mestressa, crida el gos al seu costat, o bé si veu que el gos no es mou, deixa que passi la bicicleta. Però si el gos es mou cap aquí i cap allà. Corre que vingui. Però i si el gos no creu? El de la bici amb els cinc sentits que el gos no se li creui, perquè després, el de la bicicleta pot anar a terra. O bé que el gos al costat de la seva mestressa surti disparat cap a la bicicleta, per fer caure el que va a sobre i sense culpa, aquest, prengui i mal. I ho sé prou bé, perquè moltes vegades, per exemple divendres passat, un gos va venir cap a mi, quan ja el passava a l'altra banda, fent-me caure i amb molt de mal, per la forta patacada. De poc serveixen el rètols que demanen els gossos lligats.

Un 10 per als vilatans d'Amer

JOSEP MARIA BOSCH GIRONA

Fa uns dies els intolerants van anar a provocar al poble del president Puigdemont, just de la mateixa manera que uns mesos enrere, els violents havien causat grans desperfectes en el local on el president havia de votar. I ells, en el súmmum de la seva ignorància esperaven que els vilatans d'Amer els escridassessin, bo i recordant-los el que són i, fins i tot, que hi hagués algun mastegot: d'aquesta manera s'haurien pogut presentar davant l'espa­nyol mitjà fent veure que els excloents no eren ells, sinó els altres: allò que tant agrada als de Ciutadans. Però, lluny de tot això, el poble d'Amer els va rebre amb una total indiferència. Això els va posar molt més nerviosos que conèixer les desgraciades i vergonyoses declaracions d'un dels seus fundadors -Arcadi Espada- en un programa de televisió. Les cares de «pomes agres» d'en Carrizosa, que volia amagar rere el propi nas, o d'en Jean ­Mairet, eren autèntics poemes, com ho era l'habitual de mala bava de l'Arrimadas.

I pitjor va ésser quan, en marxar amb la cua entre cames, van descobrir un cartell en què, amb molt fina ironia, se'ls recordava que havien errat en la seva destinació€ que el festival del circ era a Girona i no pas a Amer. Perquè, per arrodonir la seva trista funció, tan sols va mancar que traiessin a passejar el peruà Vargas i el francès Valls, però sembla que això no va ésser possible ja que ambdós estan fora de combat, recuperant-se del ridícul espantós que van fer a la plaça de Colón de Madrid. Mai un refrany havia descrit, de manera millor, el que va passar: van anar «a por lana» i en van sortir totalment «trasquilados».

Per tot això, m'atreviria a proposar a l'Ajuntament d'Amer que, cada any, en l'aniversari de tan trista efemèride, s'organitzés un Amer 10, en què el poble rebria amb els braços oberts els visitants bo i mostrant-los les riqueses del poble i fent-los palès que els vilatans només desapareixen quan arriben els intolerants, cercabregues i totalitaris.

Dependència

Alba Coto Escofet

La dependència als telèfons és cada cop més palpable en la nostra societat. Quan vaig caminant pel carrer pràcticament tots els caps estan dirigits a les pantalles dels nostres mòbils, inclòs el meu.

Cada cop veig més nens amb mòbil, i des d'unes edats molt petites ja tenen accés a les xarxes socials, quan em paro a pensar-ho, jo a l'edat d'aquests nens jugava a casa amb els meus amics a joguines o ens inventàvem jocs.

Podria ser que a mesura que avança el temps, i per no estimular-la, els nens cada cop tinguin menys imaginació? En estar centrats tot el dia amb els telèfons ens fem dependents d'ells i cada moment que tenim el passem amb ell.

Aquest problema, però, no és només d'un sector de la societat, ja que pràcticament tothom fa ús d'aquests aparells, i cada cop més gent es troba dependent d'ells; tant nens, adolescents com pares.

Vaga 21 de febrer

Anna Ribera Domingo

No són poques les carreteres que varen ser tallades, les manifestacions que hi va haver, els centenars de ciutadans que es varen reunir a la passada vaga, 21 de febrer.

Una vaga on varen acabar unint-se diversos sindicats, reforçant així la pressió per part de Catalunya.

Però siguem sincers: és així com aconseguirem el que volem?