27 de febrer de 2019
27.02.2019
Diari de Girona

Converses empordaneses (2)

27.02.2019 | 00:28
Converses empordaneses (2)

La setmana passada vaig indicar que l'Empordà m'era una comarca molt desconeguda i vaig transcriure dues converses, una amb en Josep Pla, que manifestà la disconformitat amb la plantació de pomers que es realitzava llavors, i la segona amb el president de la Moncloa, trobat en un camí polsós.

M'agrada estirar-me a la platja i veure alçat el mar. La línia recta de l'horitzó és una corda ben tibada d'un estenedor d'ones bellugadisses i el mar penja de la corda. El mar avui remenat incessantment pels vents. Una senyora de nom Anna, que prenia el sol al meu costat, em va demanar si li podia oferir un cigarret i fou l'espurna que encengué una llarga conversa abrandada d'emocions i tendreses. No sé com però la conversa s'endinsà en el que havia passat durant la guerra civil espanyola.

La dona em contà aquesta història que em va commoure, malgrat que havia escoltat relats semblants. Es tracta de les peripècies d'un seu avi, sortosament trobat al cap de més quaranta anys.

Aquest seu avi s'havia casat amb una pubilla d'un mas de no gaire extensió, però sí prestigiós per la qualitat dels seus vins. Durant la guerra l'avi fou allistat en l'exèrcit republicà i en l'entrada dels franquistes va creuar la frontera i va ser reclòs en un camp de concentració. Va escapolir-se i, com que era un excel·lent vinyater i vinater, va trobar aviat feina en un celler de cert renom.

La seva muller, sense notícies del seu home, arribà a la conclusió que estava mort i el jutge de pau s'inventà una acta de defunció que li permeté maridar-se amb un bon home. L'avi, sense saber res de la dona i dels fills, molts anys després va saltar la frontera d'estranquis i es va acostar al mas. De lluny va veure una nena i un nen que jugaven a l'era i que la seva dona els besava com acostumen a fer les mares. Ho entengué i reculà cap a França, on muntà una nova família.

L'Anna investigà la sort del seu avi i començà a rastrejar pel territori francès; «per fi vaig trobar el cognom en una guia telefònica. Em vaig presentar a la casa i em va reconèixer tan bon punt em va veure, malgrat que mai ens havíem vist. Continuava amb el negoci dels vins, s'havia casat amb la filla de l'amo del celler i havia tingut tres fills. Pocs mesos després van visitar la meva àvia i, més que enraonar, ploraren llarga estona, no calien mots. Les meves dues àvies són encantadores».

El president del club de futbol. Estava prenent una copa de conyac a la terrassa d'un bar i em va ser fàcil entaular conversa amb ell. Un home septuagenari o octogenari amant de la bona cuina, de galtes rubicundes i una bona mata de cabells blancs. Va ser un filó narratiu que jo fos d'Arbúcies, perquè ho aprofità per explicar-me els anys que va ser president d'un club de futbol. L'anècdota més hilarant que em comentà va ser aquesta. Li va arribar la notícia que havia mort el president del club de futbol del meu poble, el senyor Lluís Arimany, tan íntim amic seu que sempre es convidaven a dinar.

Va ser tant trista la defunció, li va saber tant de greu, que fins encarregà al rector una missa per la seva ànima. Molts mesos després el seu equip s'enfrontà al del meu poble i quedà garratibat quan va veure que l'Arimany continuava presidint el club. No va poder evitar que li sortís del cor: «Però que no estaves mort?». En Lluís, que no entenia res, pensà que estava de broma i li digué: «Sí, noi, no em va agradar estar mort, he ressuscitat i estic viu i per molts anys». Ho celebrarem amb un sopar amb les senyores.

L'única frase que vaig poder colar en el soliloqui és que el meu president ens cridava sovint a tots els jugadors (jo jugava de reserva dels reserves) i ens enunciava el mateix que John F. Kennedy demanà als estatunidencs: «No sigueu egoistes i penseu més què podeu fer per l'Estat». El senyor Arimany pomposament pronunciava: «No penseu què pot fer el club per vosaltres, penseu què podeu fer vosaltres pel club».

La dona embruixada la vaig trobar collint herbes remeieres. Una velleta vestida de negre, de cos corbat i la pell arrugada i bruna amb una cara un xic sinistre. Em va prestar atenció perquè li vaig dir el nom d'algunes herbes i plantes comestibles recollides i entaforades en una bossa de plàstic. Al cap de poc de xerrar em va aconsellar que no m'amistancés amb capellans i metges perquè són bruixots molt dolents. De petita, una fetillera li va fer un sortilegi, un mal d'ull. La mare la portà a un curandero de la Garrotxa, un carcamal, perquè la guarís, però aquest digué que arreglava espatllats i no sabia curar les malalties de l'ànima; fins i tot corria el risc que, si li treia el mal d'ull, se li enganxés a ell. L'advertí que el malefici li duraria tota la vida si no trobava rituals per esbandir-lo.

«La meva família, com feien els reis, els nobles i els propietaris per conservar o eixamplar el patrimoni, practicà secularment l'endogàmia i ara cap de nosaltres gira rodó. Per això visc sola amb cinc gossos i sis gats, la meva verdadera família, atès que no em faig amb ningú».

«Pertanyo a una de les famílies més riques de l'Empordà, que s'ha anat desgranant amb el pas dels anys, però la desgràcia que marca un abans i un després fou en Franco. Els falangistes, abduïts pel socialisme rus, impulsaren Franco a prendre decisions socials d'esquerres i mesures contra els rics, no contra els més rics, i va obligar els propietaris a treballar. Cap generació de la meva família havia pencat perquè pencar és de pobres. En Franco, més dictador que Stalin, en Franco era comunista».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook