Continua el judici i he notat tres coses que considero positives. Primer: crec que el president del tribunal ho està portant bé, amb suavitat però evitant conflictes innecessaris. Fins ara ha estat exquisit i ha condicionat Vox, que mai hauria d'haver pogut ostentar el paper d'acusació particular en aquest judici, pel tema dels llaços i quan ha intentat fer al·legats polítics. Esperem que continuï així. Segon: fa la impressió que els fiscals estan més interessats en la desobediència i malversació que en la rebel·lió la qual cosa per a mi, que no crec que hi hagués hagut rebel·lió, és també una bona notícia. Tercer: menció especial em mereix la declaració de Santi Vila que, des del meu punt de vista, va ser com una onada d'aire fresc. En resum, Vila va dir que l'Estat espanyol és una democràcia, que el que intentava (no se sap si el govern Puigdemont o ell?) era negociar una millor autonomia i que s'havia de governar per tots els catalans. L'únic dels acusats que no va parlar de Catalunya com un patrimoni dels independentistes, com si tots els catalans fóssim independentistes. Vaig sentir una alegria que feia temps que no sentia, va parlar de «tots els catalans» i va citar expressament els dos milions llargs de no independentistes. És el primer cop que sento un membre del meu govern que ens té en compte, existim, almenys per al Santi Vila, gràcies. No deixa de ser significatiu que hagi de donar les gràcies a una persona per una cosa tan elemental com és el fet que et reconegui la teva existència com a ciutadà.
Un dia qualsevol en un local d'un partit no independentista. Uns militants estan fent una reunió, senten soroll a l'entrada, surten i es troben unes persones pintant l'entrada de groc i a punt de trencar els vidres de la porta. Són dels CDRs locals i quan els demanen què fan la resposta és que exerceixen «la llibertat d'expressió». Sort que a Catalunya els no independentistes majoritàriament no ens hem organitzat de manera semblant i espero que ningú ho faci, que ningú tingui la idea de defensar la llibertat d'expressió com diuen fer-ho els CDRs. Dia 21 de febrer, a les carreteres i estacions de trens, grups reduïts (molts d'ells dels CDRs, la CUP i afins) tallen les carreteres cremant neumàtics i les vies de tren baixant a les vies. La vaga general proposada per un sindicat minoritari i amb el suport del govern de Quim Torra havia fracassat, només el sector de l'ensenyament havia donat suport en una xifra significativa a la vaga, però els CDRs i els seus amics havien aconseguit fer difícil la vida als catalans que havien de fer servir el transport. Una forma d'actuació que crec no es correspon amb la forma democràtica d'entendre les regles de joc d'una vaga.
Els CDRs, com els membres del govern quan parlen de Catalunya en forma patrimonial, voldrien fer callar els que pensem diferent, la forma de fer-ho és diferent però l'objectiu és el mateix. Els dos casos demostren que estem en un moment en què la democràcia està en perill, se sent l'alè del totalitarisme, una cosa que sol passar sempre que el debat identitari s'imposa sobre el debat social. Ara que s'està celebrant l'aniversari de Rosa Luxemburg potser és bo recordar el seu pensament quan defensava la llibertat com un dret fonamental i la llibertat, deia, és sempre la llibertat del que pensa diferent. Aquí ni el govern vol assabentar-se (exceptuant Santi Vila) que hi ha més de la meitat dels ciutadans que no combreguem amb l'independentisme ni els CDRs (encoratjats pel president Torra) s'han assabentat que cal respectar els que pensen diferent i que les vagues, en democràcia, tenen unes regles que també cal respectar.
És per tot això que molts creiem que l'anomenat problema català en una part molt important és un problema dels catalans. Cal que els catalans ens reconeguem tots com a ciutadans i ens respectem uns als altres pensem el que pensem i ens plantegem tots junts què volem ser. La necessitat de diàleg, negociació i pacte, aquí primer i després amb l'Estat, és l'únic camí per sortir de l'embolic i ara que venen votacions és bo que ho recordem.
I abans d'acabar els volia recordar que el 22 de febrer va fer 80 anys de la mort de Machado a Cotlliure i ha estat un bon motiu per retre homenatge a ell i als espanyols que van haver d'anar a l'exili, en camps com el d'Argelers (on va estar el meu pare i tants d'altres). S'han fet molts actes i he vist poca presència a la premsa. Aquest any el president del Govern ha participat en els actes en record dels exiliats de la guerra. Pedro Sánchez ha estat a la tomba de Machado a Cotlliure, a la d' Azaña a Montauban i al camp d'Argelers. La Guerra Civil va ser una lluita entre els partidaris de la democràcia i els del feixisme, la divisió d'una societat per ideologia. Avui n'hi ha una que vol dialogar (i pactar, acordar) i una altra que vol imposar (en paraules d' Aitor Esteban que reproduïa fa dues setmanes).
Ara que venen votacions una variable que caldrà tenir present abans de dipositar el vot serà aquesta, diàleg o imposició (a Catalunya vol dir diàleg o 155 permanent). L'altra variable serà la resposta als reptes socials que tenim (com defensar l'estat del benestar i com lluitar contra les desigualtats). Estaria bé que estudiéssim com proposen afrontar aquests dos reptes cadascun dels partits que es presentin a les eleccions.
