28 de febrer de 2019
28.02.2019

En vigília, sempre

28.02.2019 | 00:53

Els historiadors expliquen que al naixement del sistema democràtic a l'antiga Grècia es configura el concepte de ciutat i també el del seu sistema de govern. Plató opina que una ciutat ideal no hauria de tenir més de 5.000 persones. Aristòtil no concreta el nombre, només diu que el territori s'ha de contemplar sencer des del cim d'un turó proper. El primer sistema d'elecció era la democràcia directa, sense intermediaris. Sobre aquests trets originals podem fer córrer la imaginació: unes 5.000 persones seria un grup tan considerable com la població d'Arbúcies; i aquella gentada se situaria a un turó: si els ciutadans intervenien gaire –directament, doncs– ja podem endevinar que en algun moment allò devia ser un xivarri de mal organitzar. Quan Antoine de Saint-Exupéry es refereix a l'acolliment ideal per a la família humana, li podem manllevar el text i contrastar-lo amb l'enrenou d'un turó amb milers de persones: «El més meravellós d'un aixopluc no és pas que ens aculli i que ens escalfi, sinó que hagi dipositat en nosaltres aquelles reserves de dolcesa, de lloc entranyable; que formi en el fons del cor l'ambient arrecerat on brollen, com d'un naixement, els somnis més bonics».

Un turó atapeït de gentada i deliberant no era pas el lloc ideal per a un desitjat ambient arrecerat. I, històricament, va venir l'evolució lògica. Amb el pas del temps la democràcia es va convertir en representativa, mitjançant unes persones qualificades per ostentar la delegació en les decisions a prendre. Aquest és el sistema actual que coneixem i practiquem, amb l'aval de centenars d'anys. La democràcia pot assemblar-se a aquestes construccions dites de paret seca que tant abunden als conreus antiquíssims de muntanya on les pedres s'aguanten, resiteixen i s'assenten –adquireixen una posició estable– pel seu propi pes, sense gens de ciment. A la vertadera democràcia l'assentament es deu a la solidesa dels responsables i representants.

Una ciutat és el fonament i la primera paret de la democràcia, sobre la qual es podran construir altres projectes i governs, més enlairats. Els nostres representants tenen una funció, una indicació (per no dir la parula poder, molt severa) que des de les bases els hem concedit. Ens representen. Són la nostra veu, que no podem pujar tots a un turó proper, a deliberar. Si els nostres representants «decideixen» alguna actuació al laboratori tancat del govern de la ciutat, haurem de ser-ne espectadors, tal com ho erem sempre en desgraciats règims anteriors. Però quan a la ciutat els nostres elegits criden a una especial participació (a vegades n'han dit participança, com engrandint i solemnitzant el carisma de la paraula) caldrà que mesurin l'abast d'aquella participació: mai no s'hauria de dir que una consulta popular «no serà vinculant».

Demà serà un altre dia. És a dir, sempre estem en vigília. Encara som a l'avui i toca carregar-lo d'esperança. És aquell avui que, segons el poeta J. M. Valverde, «ens fa creure en altres dies, ajuntant més estimació per demà, quan tot comenci a ser vertader i tinguem un racó entre dos esperits, sense vent. I que es faci veritat el que diem i aprenguem a escoltar i a parlar més baix, que sobra veu, ja sempre sobra veu».

Ara que el vent sobre el calendari electoral ja comença a remoure no sé pas quants fulls, ens cal molta, molta, esperança en aquells dies que somniava el poeta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook