Cartes

Albert Riera Sans Besalú

S'ha parlat molt aquestes darreres setmanes de Montserrat. Jo fa 6 anys que cada setmana creuo la Garrotxa, Osona i el Bages per acompanyar els meus fills escolans. És una vivència intensa. No només pel fet de transitar per valls verdes i fresques, veient com s'enlairen els globus aerostàtics de la plana de Vic i recórrer assossegadament el solitari Eix Transversal a primeres hores del diumenge. Com a mínim 250 km d'anada i tornada, un cop o tal vegada dos a la setmana. Un sacrifici i una despesa que no tenen entitat si ho comparem amb l'immens benefici que ha suposat per als meus fills escolans el fet de viure a l'Escolania. Ara el meu gran ja ha acabat: ha viatjat i conegut la Xina, els Estats Units, Alemanya, Hongria, Itàlia, Gran Bretanya, França i per descomptat Catalunya, de dalt a baix, d'est a oest! Ha après a tocar piano i trompa, ha conegut valors universals de convivència i respecte, ha après a ser autònom, a espavilar-se sol, a apropar-se a una realitat que ens transcendeix. I sobretot a fer amics que de ben segur ho seran tota la vida. Pensar en tot això em fa gaudir encara més d'un paisatge que mai es repeteix, per tots els matisos que conté, però sobretot per aquests pensaments que m'acompanyen i m'il·lusionen.

En Donald Trump

i en Kim Jong-un, versió catalana

Mateu Frigoler Teixidor canet d'adri

Els alcaldes de Bescanó i Sant Gregori són com el Donald i el Kim Jong, sempre s'han mirat de reüll, mai els dos pobles han estat el que ara se'n diu agermanats. Sí, ara que està tan de moda agermanar-se amb municipis de la Coxinxina, per què dos pobles separats només per un riu han estat tantes centúries allunyats i oblidats? I tot per falta d'una bona comunicació amb un pont o un pasallís que uneixi d'una vegada i per sempre municipis tan propers i alhora tan distants. Passis per on passis, sempre hi ha els quaranta km d'anada i tornada que provoquen una incomprensible separació.

Ho vaig llegir a la revista La Pilastra que edita l'Ajuntament de Bescanó: «L'Ajuntament de Bescanó i Sant Gregori busquen finançament per fer un pas fixe al riu Ter». No m'ho podia creure, vaig saltar d'alegria, per fi tindrem el pont! Més tard, després de rumiar-m'ho una mica, vaig exclamar: santa Innocència! Estem quasi en vigílies de campanya electoral. Això ja ho varen dir fa 4 anys, i també en fa vuit.

D'aquest tan desitjat pont entre els dos pobles, els italians que varen fundar a Bescanó el 1895 la nova fàbrica Grober ja varen construir el 1887 un magnífic pont de fusta de melis, que facilitava el pas a tots els obrers que venien de Sant Gregori. En un entrenyable dibuix-mural que va fer del poble l'artista local Josep Dorca el 1902, es veu perfectament el pont esmentat que pocs anys després va ésser totalment destruït en una forta riuada.

El juny de 1982, el primer consistori bescanoní després de la dictadura va aconseguir amb moltes penes i treballs que el llavors anomenat MOPU destinés la futilesa de 73.288.948 ptes per arranjar les voreres del riu al seu pas per Bescanó, treure l'embús que provocava un illot situat davant la Barca i, segons l'enginyer de la Diputació Sr. Vaquero, sobrarien diners per també fer el pont tan esperat.

Com sol passar en aquest dissortat país, les enveges i el canvi de consistori varen provocar l'anul·lació total del projecte. El nou Ajuntament de Convergència i Unió no va voler que el mèrit del nou pont passés a ésser patrimoni dels que pasaven a la oposició.

Ara s'ha tornat a refer per quarta vegada un pas provisional que només pot fer servir una empresa particular. Em deia un pagès que té un camp de cultiu proper al pas que en un dia va contar un trànsit de més de 300 vehicles. Una drecera que no tothom coneix i la majoria del temps resta tancada.

Senyors batlles de Bescanó i Sant Gregori, si el Donald i el Kim han arribat a un acord, per què no hi podeu arribar vosaltres? No demanem cap gran inversió, amb un pasallís com el que uneix els pobles de Sant Jordi, Colomers i Jafre en tenim prou. Tan difícil és unir esforços per tirar endavant un projecte centenari, tan esperat per milers de ciutadans?

Agraïment al personal del

Maria Gay

Llorenç Massa Alucó Vidreres

La meva mare va ingressar el darrer mes de setembre al centre geriàtric Maria Gay, on ens va deixar el 18 de febrer. Amb aquesta carta vull expressar el més profund agraïment a tot el personal del centre per la seva professionalitat, amb una menció especial per a les infermeres i els infermers de la segona planta, per la bona atenció i l'estima amb què han tractat la mare durant tot aquest temps. Queda dins meu un especial record per a «l'àngel de l'anunciació del pessebre de Nadal del 2018» i per a la infermera que la va atendre la nit del 17 al 18 de febrer. A tots vosaltres, us agraeixo de tot cor la dedicació i els esforços que heu esmerçat en moments delicats com són els últims dies de vida d'una persona tan estimada.