El concepte exili ha tornat a les nostres vides quan semblava que el pas del temps l'havia extingit. L'excandidat a l'alcaldia de Castelló d'Empúries pel PP, Juan Carlos Girauta, ha anunciat que s'exilia a Toledo. Ell que sempre ha estat un home punxant, encapçalarà la llista de Ciutadans a la capital de les espases. No marxa cap allà perquè el seu valor polític s'hagi depreciat, tal com insinuen alguns dels seus companys. Diu que guilla perquè no suporta haver de portar escorta i perquè no vol veure més independentistes. Una protecció policial que cada polític accepta o no en funció de la sensació d'amenaça que tingui. Diputats situats a l'antípoda de Girauta, amb els mateixos nivells d'amenaça, no en porten. Però en qualsevol cas, està en el seu dret.
Potser algú es preguntarà si Girauta és un exiliat o un « huído». Definitivament és un exiliat perquè l'exili pot ser forçat o voluntari. El concepte és ampli. Amb la qual cosa, si un es considera un exiliat, se li ha de respectar. Girauta es converteix en un exiliat més del procés. Un procés que també ens ha portat fugits o desapareguts. Com ara Enric Millo, que malgrat ser el president del PP a Gerona (així llegeixo el nom de Girona a les actuals notes de premsa de PP), no té cap mena d'acció política ni se'l veu pels carrers de la província on, suposadament, presideix el partit de Pablo Casado. Llevat que no s'hagi fet una cirurgia de canvi de cara, com Mickey Rourke, o que tingui agorafòbia en fase aguda.
Sigui com sigui, un dels autors intel·lectuals de l'atac policial de l'1 d'octubre s'ha tornat invisible a la ciutat on presideix un PP que aquí es troba en estat de descomposició perquè el seu espai se l'estan cruspint els seus socis a Andalusia. Si es compleix el calendari previst del judici del procés, possiblement a Millo el veurem dilluns com a testimoni. Però com que tots els polítics del PP, con ara Rajoy o Soraya, es continuïn espolsant responsabilitats, ves que no li acabin carregant tot el mort.
Però sempre estarà millor així. Li podia haver anat pitjor després de marxar o que el marxessin d'Unió Democràtica, quan va intentar entrar a ERC. Joan Puigcercós el va rebutjar i va ser aleshores quan Millo va picar a la porta del PP, mostrant el seus incorruptibles principis. Ara està fugit o desaparegut. Però si hagués aconseguit entrar a ERC potser portaria més d'un any en presó preventiva i jutjat per rebel·lió.
El destí és capritxós.
