Presidentorra, el màxim representant de l'estat espanyol a Catalunya, el que va mantenir a la presó els polítics que ara són jutjats i els va lliurar obedientment a la Justícia de qui el paga, ha anunciat que no vol viure ni un dia més a Espanya. Ho va dir fa dos dies, o sigui que quan vostès llegeixin això, com que és un home de paraula, segur que ja ha marxat. O com a mínim tindrà les maletes fetes. El problema serà a on anar.

Una opció seria al xalet de Waterloo, que es convertiria així en una mena de refugi perquè els presidents desbarriats no campin pel carrer, un servei d'indubtable utilitat pública, a l'estil dels antics sanatoris. El problema és que a Waterloo les habitacions del servei, que Presidentorra ha demostrat sobradament que mereix, estan ocupades per l'ordenança Matamala, i no crec que el president fugat li vulgui fer lloc al seu llit. Si en Puigdemont no li permet usar el seu despatx a la Generalitat, molt menys acceptarà compartir-hi llençols, mantes i fredes nits belgues.

De cara a les peregrinacions dels fidels, seria aconsellable que triés com a destinació un país no gaire allunyat de Bèlgica. Pels pelegrins del llaç groc ja suposa una molèstia retre la visita que per obligació han de fer almenys un cop a la vida a Waterloo, donant set voltes senceres al xalet de la República i fent un petó als peus d'en Puigdemont a cada volta. Si amb un president a l'exili ja costa ser català de bé, amb dos serà tasca titànica, i més si a Presidentorra se li acut establir-se, no ho sé, a Ucraïna, on fan licors d'herbes semblants a la ratafia. Si, en canvi, munta el seu xalet a Holanda, els fidels aprofitarien el viatge per visitar dos líders al preu d'un.

Mentre aquests detalls se solucionen, els catalans es divideixen entre els que estan encantats que Presidentorra marxi i els que pensen que hauria de ser fora des de fa temps. La veritat és que urgeix que compleixi la seva paraula i no visqui ni un dia més a l'estat espanyol, perquè a la que té un dia lliure, és a dir, a la que no té en l'agenda una fira rural per visitar, l'home s'apuja el sou. Buscar-li lloc de residència, si pot ser en un altre continent millor que en un altre país, comença a ser una qüestió prioritària, perquè si quan vostè llegeix això continua amb residència a Catalunya, probablement ha aprovat un nou decret augmentant-se el sou. No és capaç ni d'esperar a ser fora i guanyar-se la vida honradament com la resta d'exiliats, és a dir apel·lant a caixes de resistència que els fidels aniran omplint generosament. I fins i tot els no fidels, si així el perden de vista.

Quan Presidentorra diu «no vull viure ni un dia més a l'estat espanyol» ho fa en un clamorós singular, lluny d'aquell «marxem!» de temps enrere, que en ser plural incloïa ves a saber quanta gent, no a mi per descomptat, amb totes les dificultats que un grupet implica per posar-se d'acord en dia i hora de partida, i lloc de destinació. Un agraeix que un llacista -no qualsevol llacista sinó el que viu millor de tots, i això ja abans del proper augment de sou- hagi descobert que per deixar de viure a Espanya, res com fer-ho de manera individual: agafes un bitllet només d'anada a qualsevol lloc i llestos, no cal embolicar-se amb referèndums, DUIs ni desconnexions de tot un país, que ja estem veient que quan arriba el dia de la veritat, feina tens a convèncer un tribunal que tot el que vas fer era de broma.