02 de març de 2019
02.03.2019
Diari de Girona

1919-2019, repetir la història?

02.03.2019 | 01:24
1919-2019, repetir la història?

L'any 1918 va acabar la Primera Guerra Mundial. Només 20 anys més tard va començar la Segona, molt més destructiva encara, amb més de 50 milions de morts i milers de ciutats arrasades. Des del 1945, en què va acabar la Segona Guerra Mundial, a Europa s'està mantenint la pau, tot i que darrerament estan sorgint de nou els fenòmens que varen provocar les catàstrofes del segle XX. Hem de ser capaços de revitalitzar els ideals que han fet possible aquest llarg període de pau a Europa, l'Europa de la Comunitat, de la Unió, iniciada per Jean Monnet en veure el resultat dels nacionalismes excloents que avui ressorgeixen de nou.

Per a aquest article he utilitzat profusament els texts del llibre Paris, 1919 de Margaret MacMillan. El 1919 va tenir lloc la Conferència de Pau amb què es va donar forma a un nou món sorgit de les cendres de la conflagració mundial, i de la qual va sorgir una inoperant i inútil Societat de Nacions inspirada pel president d'Estats Units Woodrow Wilson, amb la pretensió que mantingués la pau entre les velles i les noves nacions sorgides dels desmembrament dels imperis vençuts, Alemanya, Àustria-Hongria i l'Imperi Otomà, que tenia possessions a la zona balcànica d'Europa. Nacions creades de nou als despatxos de París on va tenir lloc la Conferència, amb fronteres que en molts casos varen ser delimitades segons la capacitat d'influència de cada delegació assistent o amb els interessos de les potències guanyadores de la guerra. Un retrat molt fidel del que va passar el va escriure John Maynard Keynes, qui va assistir-hi en qualitat de principal assessor del Tresor Britànic i va escriure la seva obra The Economic Consequences of the Peace. En aquest llibre descriu els responsables de les negociacions, el francès Clemenceau, «venjatiu i cobdiciós»; el «pusil·lànime i vacil·lant» Lloyd George del Regne Unit; i «el patètic i destrossat» Woodrow Wilson d'Estats Units. Per a Keynes era evident que els negociadors es preocupaven de la venjança, quan la civilització europea s'estava tambalejant cap al col·lapse. El resultat de la Conferència de Pau per a Keynes va ser el de completar la destrucció econòmica de l'Europa que sortia de la guerra. Es creaven noves fronteres quan s'hauria d'haver treballat en zones de lliure canvi i comerç. Es regatejaven uns als altres pels deutes de la guerra quan les haurien d'haver cancel·lat totes. I especialment greu, demandaven sumes milionàries als vençuts, sobretot a Alemanya, impossibles de complir i pagar, tot empenyent-la cap a la desesperació i probablement la revolució. Keynes va elaborar un pla intel·ligent per resoldre els problemes econòmics d'Europa i els pagaments i reparacions demandats als vençuts, un pla que oferia esperança i un camí per recuperar una existència ordenada i uns estats viables. Aquest pla incloïa una part en què Estats Units utilitzava els seus recursos econòmics perquè Europa recuperés el pols. Una cooperació econòmica que perllongava la que s'havia produït durant la guerra entre els Aliats, i que es preveia estendre-la a Alemanya un cop hagués recuperat l'ordre polític al país. Però la indiferència cap a Europa des del Regne Unit, juntament amb l'oposició d'Estats Units al pla, el varen frustrar: «M'adono dels esforços que estan fent per lligar-nos a la precària estructura econòmica d'Europa i compto amb vostè per evitar que ho aconsegueixin», escrivia Wilson a un assessor: als Estats Units, el pensament predominant era que els europeus havien de resoldre els seus propis problemes i com més els ajudés Estats Units, era menys probable que fossin capaços de fer-ho per si mateixos. L'actual deriva del president Trump i part de la gent a Estats Units des del multilateralisme a l'« America first» recorda vívidament aquesta altra etapa.

La Conferència de Pau va fixar unes «reparacions» a Alemanya exorbitants, que la delegació d'aquell país va descriure: «No s'ha fixat cap límit, excepte la capacitat de pagament del poble alemany i, així, es veurà condemnat a ser perpètuament mà d'obra esclava». El 1919 es va optar pel càstig, la limitació de les forces armades i l'establiment de mesures suposadament eficaces contra el renaixement d'Alemanya i els nacionalismes. En paraules del ministre francès d'Exteriors, «és necessari destruir l'obra de Bismarck, que va crear una Alemanya sense escrúpols, militaritzada, burocràtica, metòdica, una màquina formidable per a la guerra a la qual s'ha definit com un exèrcit que té una nació». La història ens ha demostrat el fracàs d'aquesta via i manera d'actuar: només 20 anys més tard, Alemanya era de nou una formidable màquina de guerra, disposada a venjar-se dels que l'havien humiliat.

El 1945, al final de la Segona Guerra Mundial, amb alguna lliçó apresa, es va optar per refer Europa, crear organismes de cooperació i unió i Estats Units va utilitzar els seus recursos per crear llaços i vincles comercials. Més de 70 anys després, tot i les amenaces sorgides en els darrers temps, Europa continua en pau. Per mantenir-la, hem d'aprofundir en fer més Europa, amb tot el necessari per afrontar els enormes reptes que tenim. L'alternativa, ja ens ha explicat la història quina pot ser...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook