02 de març de 2019
02.03.2019
Diari de Girona

Per una emoció sense necessitat de llàgrimes

02.03.2019 | 01:24
Per una emoció sense necessitat de llàgrimes

Fins i tot els esforçats futbolistes s'acomiaden sanglotant dels seus clubs, motiu pel qual ha arribat el moment de plantejar-se si cal plorar per expressar les emocions. La tradicional sensibilitat de secà ha desbordat els dics, fins al punt que qualsevol manifestació sembla insuficient si no està rubricada per la via líquida. Es tracta de llàgrimes autocomplaents, d'una ostentació de victimisme amb pretensions de superioritat moral. La persona que es resisteix a afluixar el lacrimal accedeix al dubtós rang de sospitosa.

El cinema d'UCI, imposat per Almodóvar des d' Hable con ella, eleva l'angoixa a estat natural de l'ésser humà. S'esfuma l'anterior dictadura de la felicitat, la tristesa assetja i fa caure la preocupació racional. La visió de llàgrimes a la pantalla resulta més compromesa que el sexe, a part d'erigir-se en recurs de mal guionista. La cantant de la memorable El Cairo Confidencial interpreta «Els teus ulls em parlen amb les seves llàgrimes». En efecte, l'intercanvi aquós simplifica els diàlegs. Plorar a llàgrima viva és l'última paraula.

Sempre es plora per als altres, encara que no siguin presents. L'alliberament torrencial equival a una dansa, l'evacuació d'una tensió interior. Que s'ha d'adequar, fins i tot en la intimitat, a les regles de la interpretació. El primer que se li pregunta a un actor és si sap fingir el plor, el riure se li pressuposa. La democratització del plor també devalua aquesta habilitat.

La gent s'enamora perquè ho ha vist en les pel·lícules, i plora perquè ho ha contemplat a la televisió. L'acreditació periodística a través de l'exhibicionisme emocional és una altra innovació amb el segell de l'11-S. Els locutors emplaçats al costat del cràter de les Torres Bessones estaven obligats a vessar una llagrimeta. L'exempció denotaria un compromís de baixa gradació amb l'exercici professional.

Hem abaixat la guàrdia davant les llàgrimes, més ens valdria atendre els badalls. La imatge d'un cirurgià o un bomber desfets en plors, quan estan a punt d'operar, no contribuiria a tranquil·litzar-nos. Encara que tal vegada s'imposa precisar que parlem en passat, i que l'èxit de la intervenció quirúrgica ha de relegar-se a un lloc subordinat, davant l'imperatiu d'un equip compromès a expressar-se a través dels seus ulls humits. És urgent un manifest a favor de l'emoció austera, gens espasmòdica, recollida sobre si mateixa. Sense llàgrimes, amb perdó.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook